L'ORIGEN DELS DISTRICTES DE BARCELONA

La primera vegada que el Ple de l'Ajuntament de Barcelona aprovà la divisió administrativa en districtes de la ciutat fou l'any 1878. Era el primer cop que es plantejava la segmentació en districtes de Barcelona. 

Abans d'aquesta data, la ciutat estava dividida en barris o quarters dirigits per un representant municipal amb minses competències governatives. En aquella data, el terme municipal de Barcelona era de petites dimensions perquè limitava amb el carrer Provença pel costat muntanya, amb el carrer Marina pel costat Besòs i Montjuïc pel costat Llobregat. Cal recordar que l'annexió amb Les Corts, Gràcia, Sants, Sant Martí, Sant Andreu i Sant Gervasi no es produí fins el 1897. 

Així doncs, el nucli antic de Barcelona quedava dividit en 10 districtes que al seu torn es fraccionaven en barris. Aquella divisió territorial fou molt semblant a la dels nostres dies. 

Plànol de Barcelona amb la divisió en districtes i barris aprovat per l'ajuntament el 31 d'octubre de 1878

Edificis emblemàtics foren seleccionats per a designar el nom de cada districte mentre que per a la nomenclatura dels barris s'utilitzà noms tradicionals de masies, finques, unitats veïnals o parròquies. Fem un cop d'ull als 10 districtes i als seus barris resultants (els transcrivim tal i com es va fer a l'època, en castellà):

1. DISTRITO DE LA LONJA: la Llotja de Mar està situada al Pla de Palau i a l'època era un important centre d'activitats econòmiques degut a la proximitat del port i de la Duana (situada al Govern Civil). La Sala de Contractacions d'estil gòtic destaca per sobre de la resta d'estàncies d'aquest edifici neoclàssic. Fins el 1994 fou la seu de la Borsa de Barcelona. 

• Barrio 1º del Banco
• Barrio 2º de la Merced
• Barrio 3º de los Encantes
• Barrio 4º de S. Justo
• Barrio 5º de la Trinidad

2. DISTRITO DEL BORNE: el Mercat del Born fou obert al públic l'any 1876 i als seus inicis era un mercat minorista dirigit als veïns del barri però no fou fins el 1921 que es convertí en mercat de fruites i verdures a l'engròs. El 1971 va tancar definitivament per a traslladar-se a Mercabarna.

• Barrio 1º de la Aduana
• Barrio 2º de Sª Maria
• Barrio 3º de la Seca
• Barrio 4º del Parque

3. DISTRITO DE LA BARCELONETA: aquest barri mariner va acollir els habitants que havien estat expulsats de les seves vivendes per tal de construir-hi a sobre la fortalesa de la Ciutadella. Per aquest motiu, la planta urbanística del barri és uniforme.

• Barrio 1º de S. Miguel
• Barrio 2º de los Gasometros
• Barrio 3º de S. Juan
• Barrio 4º de la Concordia
• Barrio 5º del Varadero

4. DISTRITO DE LA AUDIENCIA: la Reial Audiència era un òrgan judicial lligat al poder reial que tenia la seva seu dins el complexe del Palau Reial Major, és a dir, a l'actual Plaça del Rei.

• Barrio 1º del Pino
• Barrio 2º del Fomento
• Barrio 3º de Sª Ana
• Barrio 4º de Junqueras
• Barrio 5º de la Catedral
• Barrio 6º de la Diputacion

5. DISTRITO DEL INSTITUTO: l'Instituto de 1ª y 2ª Enseñanza era l'única escola pública de Barcelona i era un edifici de grans dimensions que ocupava l'illa entre Ronda Sant Pere, Ausiàs Marc, Bruc i Bailèn. Tot i això, l'educació en aquells anys estava reservat als infants de les classes benestants ja que els d'origen obrer, la majoria, treballaven en condicions infrahumanes.

• Barrio 1º de S. Pedro
• Barrio 2º de los Agonizantes
• Barrio 3º de la Biblioteca
• Barrio 4º de Sª Catalina
• Barrio 5º de la Puerta Nueva
• Barrio 6º del Bogatell

6. DISTRITO DE LA CONCEPCION: l'església de la Concepció és un temple d'estil gòtic a l'interior que fou traslladat pedra per pedra des de la seva ubicació original al Carrer Jonqueres (entre Plaça Urquinaona i Via Laietana). 

• Barrio 1º del Prado
• Barrio 2º de la Enseñanza
• Barrio 3º de las Salesas
• Barrio 4º de Tetuan

7. DISTRITO DE ATARAZANAS: les Drassanes Reials és un edifici que sortosament ha arribat als nostres dies i ens recorda la preeminència naval que tingué la corona catalanoaragonesa durant l'Edat Mitjana.

• Barrio 1º de Sª Mónica
• Barrio 2º del Teatro
• Barrio 3º del Liceo
• Barrio 4º de S. Pablo
• Barrio 5º de las Huertas

8. DISTRITO DEL HOSPITAL: l'Hospital de la Santa Creu fou l'hospital general de Barcelona fins l'any 1926. Actualment a les seves dependències es troba, entre d'altres, la seu de la Biblioteca de Catalunya. El seu bonic claustre mereix una visita.

• Barrio 1º de S. Agustín
• Barrio 2º de la Carcel
• Barrio 3º de las Escuelas Pias
• Barrio 4º de S. Lázaro
• Barrio 5º de la Convalecencia

9. DISTRITO DE LA UNIVERSIDAD: l'edifici de la Universitat s'acabà de construir l'any 1882 després del seu trasllat des de la Rambla dels Estudis.

• Barrio 1º de Belen
• Barrio 2º de Pelayo
• Barrio 3º del Hospital Militar
• Barrio 4º del Padró
• Barrio 5º de Ronda de S. Antonio
• Barrio 6º de Muntaner
• Barrio 7º de Balmes

10. DISTRITO DE HOSTAFRANCHS: el camí que sortia del portal de Sant Antoni es dirigia cap a Madrid i és l'actual Creu Coberta. Els qui arribaven tard a Barcelona i es trobaven la porta de la muralla tancada havien de fer nit a l'hostal situat en aquest camí, també conegut com Hostafrancs.

• Barrio 1º de las Canteras
• Barrio 2º del Angel
• Barrio 3º de la Cruz Cubierta
• Barrio 4º de Rocafort
• Barrio 5º de Arrepentidas
• Barrio 6º del Parlamento

Quan passegeu per Ciutat Vella trobareu moltes plaques de carrers que donen informació sobre el districte i el barri al qual pertanyien. Són vestigis que ens parlen del seu passat. Confiem que els consistoris futurs preservin aquests trossets d'història de la nostra Barcelona.

EL FANAL SOLITARI DE CANALETES

Al principi de les Rambles de Canaletes hi ha un element urbà que resulta invisible per a la majoria de barcelonins degut a la seva ubicació. Parlem del fanal que de nit il·lumina i convida als passejants a submergir-se al carrer més famós de Barcelona arreu del món. 

De tots els ornaments que hi ha a les Rambles, és l'únic que es troba ben bé al mig del passeig, tot i que no fa nosa perquè la seva situació, a l'extrem de la Rambla de Canaletes, no destorba als vianants. 

Ubicació original del Fanal de Canaletes

La seva història és curiosa i té a veure amb la urbanització de la Plaça de Catalunya. Resulta que el prestigiós Puig i Cadafalch va guanyar un concurs públic per a la urbanització de Plaça Catalunya. Aquest projecte va quedar aturat i definitivament rebutjat després del cop d'estat de Primo de Rivera l'any 1923.

Finalment la urbanització de la Plaça Catalunya fou adjudicada a Francesc de Paula Nebot. No obstant, el concurs guanyat per Puig i Cadafalch contemplava la realització de vuit fanals que se situarien a les quatre entrades de la plaça i que foren adjudicats a l'empresa Biosca & Botey. Aquesta empresa barcelonina ja havia construït un dels vuit fanals quan es va anul·lar el projecte de Puig i Cadafalch.

Projecte original de Puig i Cadafalch de la Plaça de Catalunya on es veuen 4 dels 8 fanals projectats

Així doncs, el consistori es va trobar amb la problemàtica d'on ubicar aquest fanal.  La solució, gens menyspreable, fou emplaçar-lo al principi de les Rambles.

Allà es troba el protagonista d'aquesta entrada des de l'any 1928.

500 ANYS DE LA PLAÇA DE LA LLANA

Un dels nostres racons favorits del barri de Santa Caterina és l'encisadora Plaça de Llana. El primer que crida l'atenció és la seva forma, gens semblant a la típica plaça rectangular, ja que vista zenitalment ens recorda la figura d'un embut.

Plànol de situació de la Plaça de la Llana. Aquesta fotografia està presa a finals dels anys 90.
Podeu comprovar el solar del Mercat de Santa Caterina que estava en obres.

Hem de tenir en compte que la Barcelona Medieval, és a dir l'actual Ciutat Vella, no disposava de grans espais per a utilitzar-los com a mercats on comprar tota mena de mercaderies. En aquesta plaça només es comercialitzava amb llana. Consultant les fonts documentals, tenim notícia que com a mínim aquest mercat ja existia l'any 1513, és a dir, aquesta plaça té 500 o més anys d'antiguitat. 

Imatge actual de la Plaça de la Llana (estiu 2013)

Realment l'espai és reduït i hom s'imagina la intensa activitat durant els dies de mercat. Recordem que la indústria tèxtil sempre ha estat un sector fonamental en l'economia catalana i més concretament en el proper barri de Sant Pere on s'ubicaven multitud de telers i vapors relacionats amb aquest sector. 

Els temps moderns van portar un canvi total en el sistema de comercialitzar la llana i els centres productius es van desplaçar principalment al Vallès Occidental. No sabem exactament la data que aquest mercat va deixar de funcionar però segurament seria durant la primera meitat del segle XIX pels motius que acabem d'exposar. 

Plaça de la Llana. Principis anys 70
(Es pot veure el rètol de Camisería Ferrer i a
l'esquerra l'entrada a la Farmàcia Cases)

Tot i això, l'activitat comercial en aquest espai públic sempre ha estat present perquè aquí hi conflueixen diferents carrers (Bòria, Corders, Semoleres, Boquer i Pou de la Cadena) d'un barri amb una densitat de població molt alta. Prova d'això és un cens de comerços que hem aconseguit de l'any 1966 situats a la Plaça de la Llana (numerats pel número assignat a l'edifici. En total la plaça té 24 edificis numerats):

• Número 1: Forn de pa La Llana (encara existeix)
• Número 1 bis: Droguería Martí
• Número 2: Rápido Suárez (encara existeix)
• Número 3: Vicente Martínez-Joyero
• Número 4: Géneros de punto Rafael Rubín
• Número 5: La Cuna de Oro (encara existeix però ha canviat d'activitat)
• Número 6: Calzados Marimón
• Número 8: Francisca Navarro-Lámparas
• Número 9: Camisería Ferrer
• Número 9 bis: Bar Arlequín
• Número 10: Camisería Ferrer
• Número 10 bis: Comestibles F.Royo
• Número 11: Farmacia J. Cases Puchades (encara existeix amb el nom de Cases Parés)
• Número 13: Granja Enriqueta
• Número 15: Sastrería y Camisería F. Barba "El Negrito"
• Número 16: Mercería Casañé
• Número 17: Aceites y Jabones A. Cervera
• Número 18: J. Bertrán Forns-Fajas, corsés y sostenes
• Número 19: Comercial Oliveres
• Número 20: Ultramarinos Vda. Vallés (el local encara existeix però està tancat)
• Número 22: Ramón Ciuró-Fajas, corsés y sostenes
• Número 23: Ramón Vandellós-Vinos y Licores
• Número 24: Casa Pepita-Bordados

Farmàcia Cases Parés.
Negoci familiar des del 1864

De la llista anterior hi ha encara comerços que estan funcionant i els seus titulars ens han rebut amb molta amabilitat quan ens hem interessat en el seu passat. Particularment volem agrair al senyor Suárez de "Rápido Suárez" per la seva fàcil i cordial conversa. Si us deixeu caure qualsevol dia per la plaça no dubteu en entrar-hi i preguntar-li sobre la història d'aquesta plaça ja que gratament us atendrà. De fet, el seu negoci està obert des del 1962.

El senyor Suárez treballant al seu local "Rápido Suárez"

Valgui aquesta entrada com a homenatge per a totes les persones que han aportat la seva vida personal i professional de forma anònima per a formar part de la història d'aquest meravellós racó de la nostra ciutat.

LA SECCIÓ MARÍTIMA DE L'EXPOSICIÓ UNIVERSAL DEL 1888

Enguany es compleixen 125 anys de la celebració de l'Exposició Universal del 1888 i nosaltres ho hem volgut commemorar amb aquesta entrada i la que en el seu dia vam fer sobre l'Arc de Triomf.

El cas que exposem avui no és gaire conegut i tampoc circula molta informació per internet. Per les seves característiques, la Secció Marítima va ser situada fora del recinte del Parc de la Ciutadella. Concretament entre les platges de la Barceloneta i la del Somorrostro. 

La Secció Marítima sobre el plànol general de l'Exposició, encerclada en vermell

No obstant això, els visitants podien salvar l'obstacle de les vies del tren mitjançant una passarel·la de grans dimensions que comunicava la Ciutadella amb la platja.

Passarel·la que comunicava la Ciutadella amb la Secció Marítima

Tanmateix, no en queda cap resta ni de la passarel·la ni dels edificis que conformaven la Secció Marítima on es van exposar principalment materials lligats a la pesca i la navegació. Allà es podia trobar els pavellons d'Enginyeria militar i material de guerra, el de construccions navals, el de piscicultura, el de material de salvament i navegació, el de pesca i el d'hidrografia d'instal·lacions flotants. Però d'entre tots, destacava el pavelló de la Companyia Transatlàntica i el seu far construït amb carbó de les mines del Rif.

Pavelló de la Companyia Transatlàntica

Podem afirmar que la Secció Marítima va tenir un gran èxit popular, especialment els mesos d'estiu. Un dels responsables d'aquest èxit foren les instal·lacions d'esbarjo construïdes a primera línia de platja amb una gran terrassa on poder prendre refrigeris mentre la suau brisa del mar acariciava els visitants aixoplugats sota un gran tendal.

Zona d'esbarjo de la Zona Marítima

Disposem de les dades econòmiques del cost que va representar la construcció dels diferents edificis de l'exposició i ens sobta comprovar que, per exemple, l'Arc de Triomf va costar 100.000 pessetes mentre que la passarel·la de la Marítima va tenir un cost de 200.000 pessetes.

Pavelló d'Instal·lacions Marítimes

Aprofitant l'avinentesa d'aquesta entrada, volem posar de manifest la nostra disconformitat en la gestió i manteniment d'alguns edificis de l'Exposició del 1888 que sortosament ens han arribat fins als nostres dies però que les autoritats municipals sembla que els donin l'esquena. Estem parlant primer de l'Hivernacle que està completament abandonat des de fa 6 anys. Tanmateix el Museu Martorell fa més de dos anys que resta tancat, el mateix temps que el Castell dels Tres Dragons (antic Museu de Zoologia) va esdevenir Laboratori de Natura quan es podria haver dedicat a biblioteca municipal, tant necessària en aquesta part de la ciutat.

RACIONALISME ARQUITECTÒNIC A BARCELONA

El president Macià contemplant una maqueta de la Casa Bloc

Des del punt de vista arquitectònic, Barcelona és coneguda internacionalment pels seus monuments d'estil Gòtic Català així com per les seves obres mestres del Modernisme. Però també a Barcelona trobem altres corrents artístics que no són tan coneguts i que mereixen uns instants de la nostra atenció. 

En el cas que volem presentar, el Racionalisme Arquitectònic fou una manifestació arquitectònica que tingué una curta durada de vida ja que només es va desenvolupar en el període d'entreguerres del segle passat, és a dir entre el 1918 i el 1939. 

Així doncs, fou un moviment coetani al Noucentisme i a d'altres expressions avantguardistes. Però centrem-nos primer en el significat de Racionalisme. De forma resumida, fou un corrent innovador que, aprofitant les noves tecnologies aplicades a la construcció, dissenya els edificis a la mida de les persones fugint d'ornaments i decoracions internes i externes per tal que l'edifici simplement compleixi la seva funció de vivenda, hospital, etc. Hem de pensar que fou una manifestació artística totalment impactant per la seva simplesa de línies doncs fins aleshores els ciutadans estaven acostumats a veure edificis d'estils tan diversos com el Modernisme i les seves línies corbes o el Neoclassicisme que reprenia els cànons de l'art grec i romà.

Pavelló alemany de l'Exposició Internacional del 1929
de Mies van der Rohe a Montjuïc
(reconstrucció feta el 1986)

A nivell europeu hi ha algunes figures cabdals que van difondre el Racionalisme com a nou corrent arquitectònic: Le Corbusier, Mies van der Rohe o el barceloní Josep Lluís Sert. 

Aquest darrer va fundar amb d'altres companys de professió el GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) l'any 1929 a Barcelona. Aquesta associació d'arquitectes va deixar la seva empremta especialment a la nostra ciutat. 

Dispensari Antituberculós

Les principals obres que podem contemplar del Racionalisme són el Pavelló alemany a Montjuïc de Mies van der Rohe, el Dispensari Antituberculós de Sert, Subirana i Torres Clavé situat al Passatge Sant Bernat (a prop de la Plaça Universitat) considerat com a obra mestra de l'arquitectura contemporània o la Casa Bloc del Passeig Torras i Bages de Sant Andreu (recomanem la seva vista clicant aquí). 

Desgraciadament la dictadura franquista va posar fre a qualsevol moviment avantguardista durant els següents anys un cop finalitzada la Guerra Civil. 

DIPÒSIT DE LES AIGÜES DEL PARC DE LA CIUTADELLA

Exterior del Dipòsit de les Aigües de la Ciutadella

Dels edificis de l'Exposició Universal del 1888 que encara sobreviuen, n'hi ha un que destaca per ser un autèntic enginy de l'arquitectura.

La seva ubicació, fora del recinte del Parc de la Ciutadella, fa que passi per alt a la majoria de ciutadans. Parlem del Dipòsit de les Aigües situat a la cruïlla entre els carrers Wellington i Llull.

Plànol de situació del Dipòsit de les Aigües,
encerclat en vermell

La seva funció fou la de proveir el suficient cabdal d'aigua a la Cascada així com donar servei al sistema de regadiu dels jardins del parc. 

La sorprenent estructura interna de l'edifici ens fa pensar en una obra a l'estil de la Roma Imperial.  L'arquitecte encarregat de la seva construcció fou Josep Fontserè i Mestre qui alhora va ser el responsable de la urbanització del parc de la Ciutadella. Com a anècdota, un jove Gaudí va ser l'encarregat de fer el càlcul estàtic de l'edifici i dels elements de suport. 

La inauguració del dipòsit es va fer l'any 1880 i tenia una capacitat per a 15.000 metres cúbics d'aigua.

Vista de la piscina superior

Un cop finalitzada la seva funció, es va convertir en asil per a gent gran entre els anys 1896 i 1977. 

No va ser fins el 1999 quan va començar a funcionar com a biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra gràcies a una fantàstica reconversió de l'espai interior. Això li ha valgut enguany el guardó de ser una de les 50 més increïbles biblioteques universitàries arreu del món. 

El fet de ser espai públic, ens dóna l'oportunitat de poder visitar-la lliurement i gaudir d'aquesta meravellosa "catedral laica premodernista" segons la va descriure Lluís Permanyer.

Interior del dipòsit abans de convertir-se en biblioteca (any 1988)

Interior del dipòsit amb el seu ús actual
com a biblioteca de la UPF

Interior del dipòsit amb el seu ús actual
com a biblioteca de la UPF

ROISIN, FOTÒGRAF DE BARCELONA

Lucien Roisin

Lucien Roisin va nèixer a París l'any 1876 i va treballar com a fotògraf professional al barri de Montmartre.

La Casa de la Postal situada a la Rambla Santa Mònica

A finals del segle XIX, un editor barceloní, Àngel Beltran, li ofereix un contracte de treball com a fotògraf per tres anys. Per aquest motiu, Roisin es trasllada a Barcelona per a començar una nova vida.

Un cop finalitzat el contracte, decideix obrir el seu propi negoci per tal de comercialitzar les seves fotografies convertides en postals. Recordem que en aquella època les postals estaven de moda i era un souvenir molt comú entre els visitants nacionals i internacionals. No va poder escollir un lloc millor que al final de les Rambles, a tocar del monument a Colom. Allà va llogar un local que popularment fou conegut amb el nom de "La Casa de la Postal".

La seva càmera professional, segons diuen comprada als mateixos germans Lumière, li va permetre obtenir panoràmiques de gran qualitat de la Barcelona del primer terç del segle XX.

Hivern al Parc de la Ciutadella. Primer terç del segle XX

El cronista de Barcelona, Lluís Permanyer, ha publicat dos volums titulats "Barcelona Panoràmica, Postals de Lucien Roisin Besnard"que des d'aquí volem recomanar no només pel seu valor documental sinó també per la riquesa de matisos aportats per Lluís Permanyer.

No està clar el lloc on va morir Roisin l'any 1943, París o Barcelona, però gràcies al seu llegat, Roisin sempre serà recordat com el "fotògraf de Barcelona".

Fotografia feta des del Tibidabo l'any de l'Exposició Internacional (1929)

La Casa de la Postal a la foto de l'esquerra durant la Guerra Civil en què fou saquejada. A la dreta, estat actual del local (agost 2013)

L'ENIGMA SOBRE FRANCESC BOIX

Francesc Boix i Campo va néixer a Barcelona l'any 1920. El seu pare era sastre i aficionat a la fotografia. Aquest fet va permetre al Francesc tenir els coneixements per tal de convertir-se en fotògraf professional. 

El jove Francesc Boix amb Gregorio López Raimundo
a l'Hotel Colón de Plaça Catalunya durant la Guerra Civil

En esclatar la Guerra Civil tenia 16 anys i es va vincular a les Joventuts Socialistes Unificades que tenien la seva seu a l'Hotel Colón de Plaça Catalunya. Fou allà on es va fer retratar vestit de milicià amb l'històric dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo. El seu rastre es va perdre fins acabada la guerra, moment en què s'exilià a França. Quan l'exèrcit alemany envaeix el territori francès, Francesc és detingut i deportat al camp d'extermini de Mauthausen. Gràcies a la seva afició a la fotografia, fou ordenat per a treballar al laboratori fotogràfic del camp de concentració. La seva astúcia fou la clau per tal de preservar milers de negatius que demostraven la barbàrie feta pels nazis. De fet, Francesc fou l'únic català en declarar durant els judicis de Nuremberg i Dachau.

Francesc Boix donant el seu testimoni a Dachau

Acabada la guerra mundial, resideix a París on va treballar per a diferents publicacions fins que va morir prematurament als 30 anys degut a una malaltia provocada per la seva estada a Mauthausen.

Placa al carrer Margarit del Poble Sec

Fins fa pocs dies i de forma resumida, era tot el que se sabia de la vida de Francesc. Però la fortuna lligada a la lloable tasca de la Comissió de la Dignitat ha fet una descoberta d'un valor incalculable. Durant 74 anys han estat ocults a Perpinyà 1.400 negatius fotogràfics que demostren que Francesc Boix fou l'autor del famós Fons Argelers. Tanmateix, s'ha descobert que Francesc fou el fotògraf destinat l'any 1937 a la 30a Divisió que combatia al front d'Aragó.

Afortunadament, s'està preparant una exposició que donarà a conèixer durant l'any 2014 la part més important del treball fet per aquest barceloní universal.

ON ÉS LA NAU SANTA MARIA?

Entre les dècades dels 50 i 80 hi va haver al Port de Barcelona una rèplica de la Nau Santa Maria que complementava la visita turística al monument a Colom, o a l'inrevés. Els que vam viure la nostra infantesa aquells anys ho recordarem sempre. Caldria afegir que aquesta rèplica va ser dissenyada amb un nul sentit històric però, tot i això, feia les delícies del jovent que la visitava.

Sobtadament un dia es va esvair sense deixar rastre. Nosaltres no la vam trobar a faltar fins passats uns anys de la seva misteriosa desaparició. Una foto aèria on es veia la passarel·la que comunica el Maremàgnum amb el port ens va fer pensar que allà hi mancava alguna cosa. Vam intentar esbrinar on es trobava però no vam obtenir resposta.

La nau Santa Maria vista des del monument a Colom

L'any 2011 va aparèixer un article a La Vanguardia on explicava quin va ser el destí final de la nau: al llarg de l'any 1991 es van declarar dos incendis presumptament intencionats. Aquests fets van provocar que les autoritats responsables decidissin enfonsar la nau. El com i quan va ser guardat en secret. Al setembre del 1995 es van fer públiques les imatges de l'operació d'enfonsament davant les costes del Maresme. Allà descansen les restes de la que va ser una icona turística de Barcelona durant 40 anys.

LES ESGLÉSIES DE SANT PERE MÉS BAIX

Encerclades en vermell i d'esquerra a dreta: Santuari Mare de Déu de l'Ajuda,
la Capella de Sant Josep Oriol i l'Església dels Pares Camils

Barcelona es caracteritza per tenir un nombre molt alt d'esglésies, especialment dins del districte de Ciutat Vella. No obstant, la densitat d'esglésies podria ser encara més gran si moltes no haguessin desaparegut degut a incendis o d'altres motius. 

Si observem un plànol detallat de la ciutat on apareguin les esglésies catòliques, ens cridarà l'atenció que en una zona lineal de 100 metres en trobem 3 esglésies seguides. Aquesta zona és el carrer Sant Pere Més Baix al tram més proper a Via Laietana. 

Ens hi vam apropar per a fer fotos i extreure alguna informació complementària. Caminant des del centre, en gairebé cinc minuts ja ens trobem a Via Laietana cantonada Sant Pere Més Baix. 

1. Santuari Mare de Déu
de l'Ajuda

1. Santuari Mare de Déu de l'Ajuda

La primera església que ens trobem és al número18: Santuari Mare de Déu de l'Ajuda. 

La porta principal està sempre tancada i s'ha d'accedir per una porta lateral. 

De dimensions molt petites, l'església forma part d'un convent caputxí.                                                                     

2. Capella de Sant Josep Oriol

Capella de Sant Josep Oriol

Continuem l'itinerari i el primer carreró que ens trobem a l'esquerra és el carrer Mare de Déu del Pilar. Ens endinsem una mica i al número 4, veurem una façana peculiar: un frontal d'estil neoclàssic està tancat per una persiana metàl·lica amb un grafit enorme. Es tracta de la Capella de Sant Josep Oriol. Hi ha algunes pistes que ens fan pensar que és un lloc de culte en comptes d'un local nocturn: a sobre del frontal hi ha amagada una campana i al lateral una placa de pedra ens recorda que en aquest edifici va néixer Sant Josep Oriol. Preguntant a l'amable veïnat sobre qui s'encarrega del

seu manteniment, ens van comentar que el santuari està tancat des de fa temps tot i que un avís a l'entrada ens informa que els dijous al matí hi ha missa. Només l'obren el dia de la seva onomàstica i alguna altra data especial.

3. Església dels Pares Camils

3. Església dels Pares Camils

Retornem al carrer Sant Pere Més Baix i continuem en direcció a la Plaça Sant Pere. Al número 33, es troba la darrera església en un radi de 100 metres: la dels Pares Camils.També de dimensions reduïdes, va ser cremada els primers dies de la Guerra Civil.

En conclusió, passejant pel carrer Sant Pere Més Baix, només els observadors més vius s'adonaran del que acabem d'explicar. 

Des d'aquí volem recomanar aquest petit itinerari que us farà descobrir racons oblidats que bé es mereixen uns minuts de la nostra atenta mirada. La nostra intenció és difondre el màxim d'informacions sobre la nostra ciutat i no volem oblidar un aspecte que, tot i la crisi actual de culte catòlic, va formar part durant molts segles de la vida quotidiana dels nostres avantpassats.

DUES JOIES ARQUITECTÒNIQUES INVISIBLES

Ja hem comentat en d'altres entrades que l'època daurada de la burgesia catalana va coincidir amb el moviment cultural, social i artístic anomenat Modernisme. Gràcies al mecenatge de molts industrials i nobles de la societat catalana així com la coincidència en el temps de la urbanització de l'Eixample van propiciar la creació d'un meravellós espai físic on els dissenyadors modernistes van

Eixample de Barcelona

poder esplaiar-se amb total llibertat d'expressió i d'imaginació. Fruit d'aquestes circumstàncies ens han arribat autèntiques joies de l'arquitectura i escultura que avui dia són visitades per milers de turistes bocabadats. Abandera aquest moviment el mestre Gaudí que va tenir la complicitat il·limitada del Comte de Güell. Nogensmenys creiem injust que la figura d'aquest geni faci ombra a un gran nombre d'artistes coetanis que esperem algun dia tinguin el seu merescut reconeixement.

Així doncs, l'Eixample barceloní està farcit d'edificis que bé val la pena la nostra atenta mirada. No obstant, pot passar que degut a la seva ubicació, un edifici sigui invisible tot i la seva majestuositat. Aquest és el tema que volem destacar en aquesta entrada. Quedi aclarit, abans de res, que ens centrarem en dos exemples però realment hi ha molts més que a través d'aquest bloc i de mica en mica anirem recuperant del seu oblit.

Casa Llopis Bofill. Xamfrà Bailén i València

Parlarem primer d'un arquitecte que malauradament va morir al moment àlgid de la seva carrera però que va deixar una àmplia empremta arreu de Catalunya. Antoni Maria Gallissà i Soqué fou un excel·lent arquitecte que alhora va col·laborar amb d'altres arquitectes de la seva època com Domènech i Montaner. No en tenim cap dubte que gràcies a aquesta relació professional es van influenciar mútuament no només en el disseny dels seus plànols sinó també en la utilització de materials constructius. Gallissà fou l'arquitecte responsable de la construcció de la Casa Llopis Bofill l'any 1902. A primera vista, aquest edifici destaca sobre la resta per la seva acolorida façana. Com ja hem comentat abans, els materials constructius són molt semblants als que Domènech i Montaner va emprar durant la seva carrera i en especial en la construcció del Palau de la Música: combinació del maó vist amb estuc blanc, decoració geomètrica i ús ornamental de la ceràmica catalana. Tanmateix destaquem els seus magnífics esgrafiats, obra de Josep Maria Jujol. La Casa Llopis Bofill està ubicada a l'encreuament dels carrers Bailén i València però si ens desplacem amb vehicle no tindrem una visió general de l'edifici ja que es troba a l'angle Llobregat/muntanya. Per aquest motiu l'hem batejat com un edifici invisible però bé es mereix la pena aturar-nos i contemplar encara que sigui uns segons aquesta joia de l'arquitectura.

Seu de FOCSA al carrer Balmes

El segon exemple d'edifici invisible es troba al carrer Balmes, entre Consell de Cent i Diputació. Estem parlant de la seu de FOCSA, edifici noucentista dissenyat per Jaume Torres i Grau l'any 1924. Així com el Modernisme traça línies plenes de fantasia basades en l'observació de la natura, el Noucentisme fou un moviment paral·lel en el temps que tenia l'ordre i l'harmonia com a dues de les seves principals característiques. Només cal donar un cop d'ull a l'edifici per a adonar-nos que estem davant d'un edifici inspirat en els cànons de l'època clàssica de l'arquitectura: les línies rectes predominen la composició, una clara divisió per mòduls de l'obra i ornamentació escultural d'estil realista i idealitzat. El resultat fou el reconeixement públic ja que l'any 1925 va guanyar el primer premi del Concurs Anual d'Edificis Artístics convocat per l'Ajuntament de Barcelona. La seva situació, just davant del Seminari i al carrer Balmes que és una via molt poc transitada a peu, fa que molt poca gent tingui la possibilitat de gaudir d'aquesta joia invisible.

DUES VIDES PARAL·LELES: ARNAU BARGUÉS I PERE SANGLADA

Façana gòtica Ajuntament de Barcelona d'Arnau Bargués. Carrer Ciutat

El gòtic català va tenir a Barcelona com el punt de referència per a tots els artistes medievals de prestigi ja que aquí es van bastir els edificis més importants així com es van crear les millors obres de les arts decoratives. Ens podem imaginar per un moment la intensa activitat que es podria viure dintre de les muralles durant aquella època ja que la construcció d'esglésies, convents, hospitals i palaus van coincidir al llarg de molts anys per tota la ciutat. Arquitectes, escultors, pintors i d'altres artistes catalans eren contractats per la noblesa i l'església per a dissenyar obres que majoritàriament encara tenim l'oportunitat de gaudir.

En aquest darrer punt ens fixarem. Situem-nos a la Barcelona del 1399. El Consell de Cent contracta a l'arquitecte català Arnau Bargués perquè construeixi la façana de la Casa de la Ciutat.

   Arcàngel Sant Rafael de Pere Sanglada.
Façana gòtica Ajuntament de Barcelona. 

Arnau com a mestre d'obres va dissenyar sobre el paper la façana segons els cànons del gòtic català, és a dir, preeminència de les línies horitzontals sobre les verticals. Podria haver fet una façana més espectacular ja que Barcelona era la capital de la corona catalanoaragonesa i es podia permetre la construcció d'un edifici com el que també s'estava bastint en aquella mateixa època a Brussel·les. Segurament la manca d'espai fou un factor determinant a l'hora de prendre la decisió final.

L'escultor a qui es va encarregar l'arcàngel Sant Rafael situat dalt de la porta fou Pere Sanglada. Ens trobem amb la primera col·laboració on apareix el nom d'ambdós artistes.

La segona col·laboració va tenir lloc uns anys més tard i uns metres més enllà de l'Ajuntament: a la Catedral de Barcelona. Arnau Bargués va ser el mestre d'obres catedralici entre els anys 1397 i 1407.

Antiga Sala Capitular Catedral
de Barcelona. Arnau Bargués

En aquest període va fer dues actuacions cabdals: el cimbori i l'antiga sala capitular (avui dia és la Capella del Santíssim on es troba el venerat Crist de Lepant). Durant aquesta dècada, Pere Sanglada va finalitzar el famós cadirat del cor. Tanmateix va tenir l'encàrrec del cabdil catedralici per a esculpir l'escultura jacent de Sant Oleguer que actualment està situada dins de la

Capella del Santíssim. Així doncs, ens trobem que ambdós artistes van treballar plegats, d'això no en tenim cap dubte ja que un mestre d'obres medieval supervisava al més mínim detall qualsevol obra que es produïa dins de l'espai en construcció. 

Escultura jacent Sant Oleguer.
Pere Sanglada

Pere Sanglada va treballar sense descans al seu prestigiós taller de Barcelona fins l'any 1408 en què va morir. Arnau Bargués va viure fins al 1413, però no tenim cap més notícia d'ell a partir del 1407.
Dos mestres, dos projectes en comú. A Barcelona, fa ara 600 anys.

MARINA GINESTÀ COLOMA: UNA HISTÒRIA PER RECORDAR

Aquesta és la història d'una vida anònima. La vida d'una dona que va lluitar pels seus ideals disposada a arribar fins a les últimes conseqüències malgrat la seva joventut. La nostra curiositat va ser el mitjà pel qual vam arribar a descobrir la seva biografia que hagués quedat en l'anonimat si no hagués estat per l'empeny d'un tenaç periodista que treballa per a l'Agencia EFE, Xulio García Bilbao. Tot va començar quan vam veure una famosa fotografia de la Guerra Civil on apareix una jove miliciana dalt del terrat de l'Hotel Colón de Plaça Catalunya (no confondre amb l'hotel situat actualment davant la Catedral).

Marina Ginestà Coloma al terrat de l'Hotel Colón de Plaça Catalunya el 21 de juliol de 1936

De seguida vam trobar informació sobre aquella noia: el seu nom era Marina Ginestà Coloma i la foto fou presa el 21 de juliol del 1936 quan només tenia disset anys i la guerra acabava de començar. Estava afiliada a les joventuts socialistes quan esclatà la guerra i no va dubtar un segon en agafar un fusell per a fer front contra els militars sublevats a Barcelona. Els hotels de la ciutat van ser requisats per a convertir-los en centres d'operacions de sindicats o de partits polítics defensors de la República. El món sencer estava pendent de les informacions que arribaven de l'estat espanyol i de la creixent ona feixista que recorria Europa. El principal diari rus, el Pravda, va enviar de seguida a un corresponsal perquè seguís de primera mà els aconteixements que s'anaven desenvolupant al bàndol republicà. Així doncs, el dia 8 d'agost de 1936 aterrava a l'aeròdrom del Prat un avió on viatjava el periodista Mikhaïl Koltsov.
Per tal de poder bellugar-se lliurement, les autoritats republicanes van assignar-li un vehicle i una traductora del francès que es deia Marina Ginestà. Així ho explica Koltsov al seu diari el dia 10 d'agost:

Mikhaïl Koltsov escrivint el seu diari

"... m'ha proporcionat una traductora de francès, Marina Ginestà, de les Joventuts Catalanes, que no deixa un instant el seu enorme fusell de fabricació antiga. Tinc un automòbil, un llarg Chevrolet descapotable amb el parafangs abonyegat, ple d'inscripcions i inicials d'entitats que em són desconegudes."

Marina havia nascut a Toulouse perquè els seus pares d'origen català havien emigrat i allà va créixer juntament amb el seu germà Albert. Per això parlava perfectament el català i el francès.

Tornem ara al diari personal de Koltsov per trobar noves referències de Marina. El dia 12 d'agost estaven de camí al front d'Aragó. Recordem que Saragossa havia caigut en mans dels militars rebels i molts catalans, eufòrics per haver vençut a l'exèrcit colpista, es van allistar per a lliberar la capital aragonesa:

"Ens han despertat les explosions i el tiroteig. Ens hem aixecat d'un salt, hem pres el fusell. M'he precipitat a la cambra contígua, he encés un misto; Marina dormia profundament, vestida, estirades les seves llargues cames, somrient com una nena. Només cridar-la s'ha aixecat, no ha preguntat res i ha pres el seu pesat fusell. He obert el portal de bat a bat, he posat el cotxe a la sortida i he fet pujar a la noia al seient del darrere."

Entre els voluntaris que van anar al front d'Aragó hi havia el seu germà Albert. El dia 13 d'agost, en arribar a Tardienta va ocórrer un fet excepcional:

"... de sobte, una escena commovedora: Marina ha vist al seu germà Albert. De petita alçada, prim, àgil, s'assembla molt a la seva germana. Era sastre, ara vol ser cap militar, i ja ho és - és membre del Comitè Militar de la Columna de Tardienta, mana algunes seccions i va amb elles al combat. És alegre i fins i tot bromista, cosa molt estranya en un català."

A l'endemà, Koltsov explica "... Marina i Albert han vingut a compartir l'esmorzar. Jo he manifestat que vull anar a Bujaraloz, a veure'm amb Durruti..." La històrica trobada va fer-se realitat i podem afirmar rotundament que Marina Ginestà va ser la traductora entre Koltsov i Durruti.

Barricades al final de les Rambles

De tornada a Barcelona, el dia 15 d'agost Koltsov relata al seu diari una petita conversa amb Marina: "La resta del dia Marina em mostra els llocs de combat, els punts on es van produir els xocs principals. Concisa i gentil m'explica que eren tres: el seu germà Albert, un amic i ella. Van créixer junts, van jugar junts i junts van ingressar en les joventuts comunistes. El dinou de juliol els tres van agafar el fusell i es van anar a les barricades de la Plaça de Colón. A l'amic el van matar de quatre tirs en el ventre. Va caure entre els dos germans. Albert es va fer amb un llibre de tàctica i el reglament d'infanteria i es va marxar al front de Saragossa. Marina va entrar a treballar de mecanògrafa en el comitè de guerra. Algunes vegades ella es gira d'esquena i passa llarga estona en un racó de cara a la paret. Quan la crido, m'explica: --Vostè és un camarada rus i puc parlar-li amb franquesa: aquí tots som massa sentimentals. És un defecte enorme. Som terriblement sentimentals..."

Aquesta és l'última referència que el periodista rus fa de Marina al seu diari. Després ell continua sol el seu camí per l'estat espanyol i ella es queda a Barcelona fins al final de la guerra. Marina es va exiliar a França on va retrobar-se amb els seus pares. Segurament el seu germà Albert va fer el mateix. Trobem una notícia seva a La Vanguardia del 7 de gener de 1939 on és ascendit de capità a major de l'exèrcit republicà. El feixisme va seguir els dos germans quan França va ser invadida per l'exèrcit nazi i van haver d'exiliar-se de nou. El seu itinerari d'exili va passar per República Dominicana, Mèxic i finalment Veneçuela. Albert va fer arrels en aquest darrer país i Marina va tornar a França uns anys més tard del final de la Segona Guerra Mundial.

L'any 2009, un periodista de l'Agencia EFE, Xulio García Bilbao, va voler investigar sobre la vida de Marina i descobrir quin va ser el destí de la nostra heroïna. Després d'un admirable treball de recerca, va saber que Marina havia treballat com a traductora a França però lo extraordinari del cas és que va saber que encara estava viva. Va localitzar-la en un pis de París i va poder entrevistar-la a   l'edat de 89 anys.    

Marina Ginestà Coloma

Marina mostra orgullosa la foto on es va trobar al seu germà
a Tardienta

Xulio li va portar les fotos que ella no havia vist de l'Hotel Colón i de la trobada a Tardienta amb el seu germà. Aquelles fotos la van emplenar de felicitat. Recordava perfectament tots els fets de la guerra i amb tota la raó del món va declarar: "La joventut, les ganes de guanyar, les consignes,... jo me les prenia de debò. Creia que si resistíem guanyàvem. Teníem la sensació de que la raó estava amb nosaltres i que acabaríem guanyant la guerra, mai vam pensar que acabaríem les nostres vides a l'estranger".

Aquesta és la vida de Marina Ginestà Coloma. Un exemple d'integritat per a les generacions presents i futures. El nostre homenatge per a ella i per a totes les persones anònimes que com ella van lluitar per una societat lliure i igualitària. 


Actualització a 6 de gener de 2014: Acabem d'assabentar-nos de la malaurada mort de Marina Ginestà a París a l'edat de 94 anys. El nostre condol als seus familiars i amics. Marina sempre estarà al nostre record.