LA IMATGE EXTERNA DE BARCELONA

Als qui estimem la nostra ciutat ens reconforta saber que la impressió final de qualsevol visitant després d'una estada a Barcelona, curta o llarga, ha estat positiva. No hi ha satisfacció més gran per als barcelonins que es parli bé de Barcelona arreu del món. Sens dubte, un dels mitjans que millor ens beneficia són les recomanacions personals en forma piramidal que genera un turista satisfet de tornada al seu país, és a dir, el boca-orella. Però aquesta tècnica de difusió és un arma de doble fil. El turista descontent pot contaminar el seu entorn de comentaris negatius sobre Barcelona. En aquest sentit ens preocupa un article aparegut el proppassat dia 25 de gener al prestigiós diari anglès Financial Times on es fa esment que a Barcelona els carteristes i els estiradors són un gran problema (podeu llegir-lo clicant aquí). Un mitjà de comunicació amb més de 4 milions de lectors on-line que opina així de Barcelona és un assumpte que a les autoritats municipals hauria de preocupar. El cas és que, fa gairebé 4 anys, el consorci turístic de Barcelona, un dels membres és precisament l'Ajuntament de Barcelona, va fer un informe on ja s'exposava que Barcelona es trobava al capdavant del rànking mundial de la ciutat amb més carteristes (podeu consultar l'informe, en concret pàgina 61, clicant aquí). Tanmateix les xarxes socials són un mitjà que ajuden a millorar o empitjorar les opinions sobre qualsevol tema. Hem trobat a facebook una pàgina que malauradament parla dels robatoris a Barcelona (incloent-hi pàgina web http://www.robbedinbarcelona.com/). El que ens sorprèn és que hi ha més de 3.600 persones que han clicat "M'agrada". L'actual alcalde de Barcelona està encegat en convertir el Port Vell en un parc temàtic per a iots de luxe al Mediterrani. Potser que abans de portar a terme aquest antidemocràtic projecte pensi en solucionar un problema tan greu a Barcelona com és la impune delinqüència.

BARCELONA I LA HISTÒRIA DEL FUTBOL

No parlarem en aquesta entrada de cap equip barceloní doncs ja està tot escrit i no aportaríem res de nou. El que volem destacar i recordar és que Barcelona va ser testimoni de dos episodis cabdals en la història del futbol mundial. I així s'hauria d'explicar en qualsevol enciclopèdia del futbol.

Tots dos esdeveniments van succeir en estadis que han desaparegut com a conseqüència d'operacions urbanístiques que no entrarem a valorar però que sí es mereixen un capítol apart. Estem parlant de l'estadi de Sarrià i el de Les Corts. Durant molts anys ambdós van ser les seus del RCD Espanyol i del FC Barcelona respectivament.

En aquesta foto del 1956 es pot veure encerclats
en vermell l'estadi de Les Corts i en blau l'estadi de Sarrià

El primer fet va ocórrer el dia 26 de gener de 1955 al camp de Les Corts. La Federació Catalana de Futbol va organitzar un partit a benefici de l'Escola de Periodisme entre l'equip italià del Bolonya i una selecció integrada per jugadors d'equips barcelonins reforçada per Alfredo Di Stéfano que en aquella època ja jugava al Real Madrid. Així doncs es va poder gaudir d'un esdeveniment excepcional: alinear en el mateix equip als dos millors jugadors dels anys 50 i en el moment àlgid de les seves carreres, Kubala i Di Stéfano.

El resultat final va ser 6-2 a favor de la Selecció de Barcelona i ambdós jugadors van anotar un gol cadascun. L'apassionada crònica del partit la podeu llegir clicant aquí.

El que també resulta important i valuós per al nostre bloc és que Barcelona tingués la seva selecció de futbol i a la samarreta aparegués l'escut de la nostra ciutat tal i com demostrem en aquesta fotografia.

La Selecció de Barcelona amb Basora, Villaverde, Di Stéfano, Kubala i Moll.
A l'angle inferior, detall de l'escut de la ciutat de Barcelona.

Brasil-Itàlia a Sarrià

El segon fet va tenir com a escenari l'estadi de Sarrià el dia 5 de juliol de 1982 durant la celebració del campionat mundial de futbol. S'enfrontaven les seleccions d'Itàlia i la de Brasil. L'equip vencedor passaria a les semifinals del campionat. La clara favorita era Brasil amb jugadors mítics com Zico, Sócrates o Falcão. L'ambient era increïble a les grades ja que s'aplegaven dues de les aficions més festives i cridaneres. No obstant, Paolo Rossi va fer pols la defensa canarinha i amb un hat-trick de pel·lícula va enfonsar les esperances de milions d'aficionats brasilers. Resultat final: Itàlia 3, Brasil 2. Aquest memorable partit és recordat encara avui dia a ambdós països. De fet, a Brasil es va publicar un llibre titulat "A tragédia do Sarriá". Per als aficionats italians, l'estadi de Sarrià va ser venerat fins al dia del seu enderrocament. Si voleu veure un resum d'aquell partit històric, cliqueu aquí.

PATRIMONI OBLIDAT DE BARCELONA

De visita als Encants Vells de Glòries vam trobar-nos casualment amb una sorpresa alhora agradable i desagradable. Caminant per la vorera de l'Avinguda Meridiana i just abans d'entrar per l'accés nord, hi ha un bar. Si ens aturem en aquest punt, comprovarem que el carrer té dos nivells d'alçada. Nosaltres ens trobarem en el més alt. El bar es troba un metre i mig per sota. Observant el nivell inferior veurem unes llambordes que ocupen un espai d'uns 5 m² i sembla que hagin format part d'una antiga calçada. Si baixem els esglaons i estudiem aquest espai, sembla com si el nivell superior hagués envaït el nivell inferior, s'hagués superposat a sobre de manera poc natural. Tot plegat ens va cridar l'atenció i vam decidir esbrinar una mica més per tal de saber el seu origen.

Consultant plànols antics de la zona, de seguida vam trobar la clau del nostre misteri. Les llambordes eren part del tram desaparegut del Carrer de Ribes després d'haver-se urbanitzat les Glòries durant els anys 60. És a dir, abans que l'especulació i el creixement urbanístic desmesurat arribessin a Barcelona, el Carrer de Ribes i el Carrer del Clot formaven un únic carrer, l'un com a continuació de l'altre. 

Si tornem als Encants i ens situem en el punt que estem estudiant, ens adonarem que el que acabem d'afirmar és correcte. Si mirem en direcció al carrer del Clot, veurem que les llambordes estan alineades perfectament cap al carrer del Clot. Tanmateix si ens girem 180º comprovarem que també estarem alineats al carrer de Ribes.

Fins aquí, hem explicat la part agradable d'aquesta entrada. La part que ens desagrada és l'estat d'abandonament en què es troben. No tenim cap dubte que quan aquesta zona es torni a urbanitzar, cosa que no trigarà gaire, aquest espai desapareixerà per sempre més. Potser actualment aquest lloc no té gaire valor arqueològic però dintre de 100 anys segur que sí ho tindrà i si alguna cosa hem après de l'experiència és que no només hem de pensar en el present sinó en el futur i les generacions que vindran. Aquesta entrada és una reivindicació perquè les autoritats institucionals prenguin més consciència del nostre patrimoni i la seva preservació. Per aquest motiu l'hem titulat "El patrimoni oblidat de Barcelona".

A l'esquerra fotografia presa l'any 1930. Marcats en vermell els carrers de Ribes i del Clot.
A la dreta plànol de la mateixa zona de l'any 1928.

El punt negre indica la ubicació del tram estudiat a sobre d'un plànol actual.
 La línia taronja uneix els carrers de Ribes  i del Clot.

UN MUSEU A L'AIRE LLIURE: EL CARRER DE GIRONA

Barcelona és una ciutat de museus, d'això no en tenim cap dubte. En podem trobar de tota mena, des de reconeguts internacionalment (Picasso, MNAC, etc.) passant per petites grans col·leccions (Museu Palmero) o fins i tot de sorprenents (Museu del Mamut). Però el que nosaltres volem remarcar en aquesta entrada és que tota Barcelona és un museu en si mateixa. Només cal passejar per qualsevol dels seus barris i ben aviat trobarem algun edifici o dada interessant que faria aturar a l'observador més exigent. Dissortadament l'ombra del gran nombre d'atractius que posseeix Barcelona és tan gran que amaga altres tresors ocults. Comencem avui una sèrie de propostes que anirem penjant poc a poc i que no tenen altre objectiu que donar a conèixer racons de la nostra ciutat immerescudament condemnats a l'ostracisme turístic.

La primera proposta és una passejada molt senzilla però farcida de punts d'interès. Estem parlant del carrer de Girona, situat al barri La Dreta de l'Eixample. L'itinerari comença al principi del carrer de Girona, és a dir, a la cantonada de la Ronda Sant Pere i finalitza a l'alçada de Diagonal. Explicarem l'itinerari en forma ascendent, és a dir, des de Ronda Sant Pere en direcció cap a Diagonal. Tanmateix recomanem realitzar-lo un dia laborable ja que inclou visites a comerços així com al Mercat de la Concepció. La durada aproximada a un pas relaxat està al voltant de dues hores i mitja així que, ànims!

Comencem la ruta al Carrer Girona, 2. Ens trobem davant de la Casa Victorià de la Riva que va ser dissenyada per un dels nostres arquitectes modernistes favorits, Enric Sagnier. Destaquem la torre coronada per cúpula i decorada amb ornaments eclèctics.

La Casa Cristina Nieto es troba creuant el carrer, al número 9. Obra de l'arquitecte Antoni Serrallach Fernández-Periñán del qual no es tenen gaires notícies. Es tracta d'un edifici de l'any 1898 d'estil eclèctic i proper al moviment Sezession, és a dir, la versió austríaca del Modernisme.

Arribem al xamfrà amb el Carrer Ausiàs Marc i ens trobarem dos edificis dignes de mencionar. El primer és la Casa Burés, un preciós edifici residencial modernista però que està buit i desemparat institucionalment. Sembla que la seva recuperació és propera segons aquest video.

A l'altra banda del xamfrà veurem un altre edifici signat per Enric Sagnier. És la casa Antoni Roger i de fet va ser una de les seves primeres obres . El seu estil, imitant un castell medieval, ens dóna una idea de la competició entre la burgesia de l'època (finals S.XIX) a fer l'obra més barroca i monumental possible.

Per finalitzar aquest tram de la ruta, podem visitar la Farmàcia Nordbeck, situada a prop del xamfrà amb el carrer Ausiàs Marc, i admirar el seu treball artesanal extern de fusta amb motius florals.

Ruta pel Carrer de Girona (Tram 1)

Comencem el segon tram a l'arribar a la Gran Via. En aquest punt ens situarem al número 684, tot just a tocar del xamfrà, i davant nostre apareixeran dos infants en forma de caríatides suportant la portalada de la Casa Maria Robert. Val la pena retirar-se enrere per tal de no perdre's detall d'aquest edifici dissenyat per Salvador Viñals i Sabaté de marcades línies clàssiques. 

Enfilem de nou carrer Girona amunt i al número 46 es troba la Casa Ramon Vilà. D'estil modernista és un exemple d'edifici elegant i decoració amb motius vegetals que destaquen per les seves formes suaus.

Una mica més amunt, al número 54 trobarem un altre edifici modernista, la Casa Jacinta Ruiz, amb façana en forma de tribuna amb ornamentació floral molt detallista.

Ruta pel Carrer de Girona (Tram 2)

Ara és moment per a fer un petit descans i quin millor lloc a l'Eixample que la Granja Vendrell. Aquest històric establiment ofereix una àmplia gama de productes casolans que faran les delícies de grans i petits. Des del 1921 aquest negoci familiar continua oferint un servei meravellós al barri i el recomanem no només per la seva qualitat sinó també per l'amabilitat dels seus propietaris.

Després del merescut descans seguim el nostre itinerari i ens trobarem amb dos punts d'interès un al costat de l'altre. El primer és la Casa Antoni Perelló d'estil modernista però modificat posteriorment per a afegir-hi dos pisos més. Destaquem les dues tribunes laterals de la primera planta. És un tret típic de l'arquitectura d'aquesta època que a la primera planta d'un edifici de vivendes hi residís la família amb més poder adquisitiu. És per aquest motiu que molts edificis barcelonins tinguin aquestes tribunes que la resta de plantes no tenen.

Al costat mateix hi ha el Cafè del Centre. Aquest establiment, fundat l'any 1873, conserva pràcticament l'atmosfera dels cafès antics així que recomanem entrar-hi, seure en una de les seves taules i gaudir l'ambient d'un local històric al qual li desitgem molts més anys de vida.

Ruta pel Carrer de Girona (Tram 3)

Iniciem la tercera part de la ruta al xamfrà entre Girona i Consell de Cent on es troba el forn de pa modernista Forn Sarret. El negoci està en funcionament des del 1898 i l'interior també conserva l'aire característic de la botiga de tota la vida. 

Una mica més amunt queden les restes del Forn de la Concepció, és a dir, el seu aspecte exterior, ja que desafortunadament la fleca ha deixat de funcionar i avui dia s'ha convertit en una oficina de gestions administratives. Aquest tipus d'iniciatives són necessàries per tal de preservar el nostre patrimoni al llarg del temps.

La següent parada es troba al carrer Girona, 86 on hi ha la Casa Isabel Pomar. És un altre edifici modernista però fet en un solar molt estret, el que li dóna un aspecte molt esvelt. Destaca un cop més la tribuna del primer pis.

Continuem la tercera part de la ruta visitant un establiment cabdal a l'Eixample, la Mantequería Ravell. La seva situació, al costat mateix del Mercat de la Concepció, li dóna un valor afegit. El negoci familiar està en marxa des del 1929 i va començar com un ultramarins fins a convertir-se en un dels comerços d'alimentació més importants a Barcelona. Tanmateix ofereix un espai gastronòmic on es poden degustar plats exquisits en un marc incomparable. 

L'última visita d'aquesta part la fem al forn de pa modernista situat al carrer Girona, 118. Si ens preguntem el per què hi ha tantes fleques en un espai tan reduït potser trobarem la resposta en la proximitat al Mercat de la Concepció ja que dins els mercats antics no s'hi acostumaven a establir els forns de pa.

Acabarem el nostre itinerari pel carrer de Girona caminant per les voreres delimitades entre els carrers València i Mallorca. L'hivern serà la millor època per a fer aquest itinerari ja que les fulles dels arbres ens taparan parcialment la nostra visió la resta de l'any. La primera parada la fem a la Casa Lamadrid on gaudirem d'un edifici modernista del que no podem perdre detall. Nogensmenys el seu arquitecte no va ser altre que Domènech i Montaner l'any 1902.

Ruta pel Carrer de Girona (Tram 4)

Creuarem el carrer per a visitar dos edificis que estan un al costat de l'altre. El primer és la Casa Llorens que és coetani a la Casa Lamadrid. Hi destaquem la seva entrada on una figura femenina ens dóna la benvinguda.

El segon edifici, la Casa Granell, és de grans dimensions i els seus ornaments ondulats ens recorden a les línies de la Casa Milà. També és de la mateixa època que els dos edificis citats anteriorment. Ens podem imaginar els guirigalls que es degueren de produir al carrer mentre es construïen.

I finalment arribem a la darrera visita de totes. La Farmàcia Puigoriol tanca aquesta ruta que ha estat principalment dedicada a espais modernistes. En aquest cas volem realçar la feina feta per l'artesà fuster anònim que, com la majoria de la seva època, el seu nom quedarà perdut en l'oblit del temps.

Esperem que gaudiu tant aquesta ruta com nosaltres ho hem fet mentre la dissenyàvem.

FINS SEMPRE "LLIBRERIA CATALÒNIA"

Feia temps que havíem sentit rumors però malauradament el proppassat dimarts 8 de gener de 2013 la Llibreria Catalònia va tancar definitivament les portes. Després de gairebé 90 anys al servei dels lectors de tot arreu, la llibreria va fer públic un comunicat a través del seu director indicant les raons del tancament. No cal comentar que un dels principals motius és la crisi actual que no té data de caducitat així com l'ús cada vegada més accentuat de les llibreries digitals. És un exercici de responsabilitat que nosaltres aplaudim quan el director de la llibreria comenta que vol tancar abans de no poder fer front als deutes. De tota manera, volíem dedicar-li una entrada a un establiment que durant molts anys ha estat un referent pels amants dels llibres impresos i que sempre romandrà en el nostre record. Acabem l'entrada transcrivint les darreres línies del comunicat:

Ara i en el futur, amb totes les noves formes que pren la difussió cultural, hi ha i hi haurà persones, associacions, col·lectius i empreses que fan i faran possible la pervivència de la literatura i en general de la cultura escrita. Malauradament, en aquest futur,  la Llibreria Catalònia no hi podrà ser present.

SHERLOCK HOLMES I LA CONSPIRACIÓ DE BARCELONA

Els aficionats barcelonins a les aventures del més famós detectiu del món estan d'enhorabona. L'any 2012 es va publicar un còmic titulat "Sherlock Holmes i la Conspiració de Barcelona" (Sergio COLOMINO i Jordi PALOMÉ, Norma Editorial). Ambientat en la Barcelona de 1893, el còmic té com a fil conductor el terrible atemptat del Liceu on l'anarquista Santiago Salvador va llençar dues bombes a la platea del teatre durant una òpera provocant la mort d'una vintena de persones i nombrosos ferits. El guió està molt ben compactat i estem segurs que el mateix Sir Arthur Conan Doyle hauria donat el seu vistiplau ja que conté tots els ingredients típics del cànon holmesià. Alhora destaquem la qualitat de les il·lustracions que s'han mantingut fidels a l'època i per aquest motiu els autors han fet un gran treball de recerca per tal de donar una imatge real de la Barcelona de 1893. En aquest sentit, els autors han rebut la col·laboració de reconeguts cronistes de Barcelona (Lluís Permanyer, Eduardo Mendoza i un llarg etcètera) a més de consultar els fons fotogràfics de finals del segle XIX i principis del XX com es pot comprovat en aquesta vinyeta.

A l'esquerra vinyeta del còmic. A la dreta fotografia presa a la Maison Dorée de Barcelona a principis del segle XX

Tot plegat forma un conjunt que hauria d'estar present a qualsevol biblioteca dels amants de Barcelona, dels còmics i per descomptat de Sherlock Holmes. Des de d'aquí recomanem sincerament aquest còmic i donem suport a iniciatives editorials d'aquesta mena.

HISTÒRIES DE LA PLAÇA SANT JAUME

Barcino

Encetem l'any 2013 amb una entrada dedicada al centre neuràlgic de la vida pública a Barcelona. No és gaire comú que en un lloc de petites dimensions es trobin les seus de les principals institucions polítiques d'una nació. Com veurem a continuació, des que els romans van fundar la ciutat de Barcelona, la Plaça Sant Jaume ha estat el centre de la vida política i econòmica barcelonina.

Quadrícula romana

Començarem amb una senzilla lliçó d'història explicant com es creava una ciutat romana a partir d'un assentament militar permanent. Les legions romanes van fundar una gran quantitat de ciutats arreu de l'arc mediterrani i en el cas de Barcelona ho van fer utilitzant el sistema més comú: la quadrícula romana. El campament militar s'establia en carrers a partir de dos eixos perpendiculars: el cardo maximuns (orientat Sud-Nord) i el decumanus maximus (orientat Est-Oest). En la intersecció d'aquests dos carrers es trobava el fòrum que era el centre de la vida política i religiosa de la ciutat romana. 

Planta de Barcino

En el cas de Barcelona, el campament s'establí a sobre d'un promontori anomenat Mons Taber i degut a l'estructura morfològica del terreny els angles de la ciutat romana estan lleugerament arrodonits. Això es pot comprovar si observem qualsevol plànol de Ciutat Vella. 

Si ens fixem bé, veurem que el cardo està format pels carrers Ciutat i Bisbe. Alhora el decumanus està format per la línia que conformen els carrers Call i Llibreteria. Si tracem dues rectes unint aquests carrers, veurem que el fòrum estava just a la intersecció, és a dir, a l'actual Plaça Sant Jaume.

Intersecció Decumanus i Cardo Maximus en un plànol actual de Barcelona

Imatge virtual del Temple d'August a Barcino

L'edifici més important del fòrum va ser el temple d'August que hem situat en un plànol actual i del qual encara resten dempeus quatre columnes visitables al carrer Paradís. 

Planta Temple d'August a Barcino
(en vermell les quatre columnes que es poden visitar al carrer  Paradís)

Temple d'August superposat en un plànol actual de Barcelona

Curiosament, no són les úniques columnes romanes que es poden visitar. A la façana del Palau de la Generalitat hi ha quatre columnes d'estil dòric que l'arquitecte renaixentista Pere Blai va portar des de Tarragona provinents de l'antic temple d'August que es va construir al fòrum de Tarraco.

Les quatre columnes del Palau de la Generalitat

Ja hem vist el naixement de la ciutat a partir d'un campament militar. El que no deixa de sorprendre'ns és que  tot i haver passat prop de  2.000 anys, l'urbanisme original de Barcino gairebé no ha experimentat cap modificació significativa.

Gravat de 1771 on es veu el Palau de la Generalitat i la porxada de
l'Església de Sant Jaume

Al llarg de les èpoques posteriors, el fòrum va continuar essent l'eix principal de la vida barcelonina però les dimensions es van disminuir degut a la construcció d'edificis religiosos i civils durant l'Edat Mitjana. De fet la plaça Sant Jaume tal i com la coneixem avui dia no es va fer realitat fins el 1841 quan es van enderrocar les esglésies de Sant Jaume i Sant Miquel juntament amb les cases de la Batllia General i de la Cort del Veguer. El primer nom que se li va atorgar fou el de Plaça de la Constitució tal i com es pot veure encara en una placa situada a la façana de l'Ajuntament. No obstant, el 24 d'abril de 1931 se li va canviar el nom pel de Plaça de la República però de nou al març del 1939 va recuperar el de la Constitució fins que el 20 de juliol de 1940 se li va imposar el definitiu de Plaça Sant Jaume.

Façana Ajuntament de Barcelona amb la placa "Plaza de la Constitución"

Fruït de la seva urbanització, els aproximadament 2.900 m² de superfície actuals han estat testimoni de grans esdeveniments de la vida pública de Barcelona. Tanmateix, les seves característiques acústiques, amb els seus quatre costats tancats, afavoreixen a que s'hagin produït concerts de música clàssica històrics i presenciats per milers de persones. Destaquem entre d'altres, el concert que Richard Strauss va oferir el 19 de març de 1925 dirigint a la Banda Municipal de Barcelona. L'excepcional compositor i director es trobava a Barcelona oferint una sèrie de concerts al Liceu quan després d'haver presenciat una actuació de la Banda Municipal i sorprès per la seva qualitat va demanar poder dirigir-la en un concert multitudinari. L'èxit va ser total i la plaça Sant Jaume es va quedar petita com es pot comprovar en aquesta fotografia.

Richard Strauss i la Banda Municipal de Barcelona

Els Cors de Clavé també van oferir un concert a la plaça Sant Jaume un 13 d'abril de 1932 amb motiu del primer aniversari de la proclamació de la República. Les peces interpretades van ser: La Marsellesa, Les Flors de Maig, L'Empordà, La Maquinista, Lo Pom de Flors i Els Néts dels Almogàvers.

Els Cors de Clavé a la Plaça Sant Jaume

Fins aquí la primera entrada del 2013. Esperem que enguany us sigui profitós en tots els sentits i confiem que  aquest bloc us aporti quelcom de positiu per tal d'alimentar la vostra passió per Barcelona.