Serafí Pitarra, de naixement
Frederic Soler i Hubert, va ser un popularíssim dramaturg barceloní del segle XIX. Alhora fou poeta i empresari teatral. Se'l coneix per haver fundat el Teatre Català segons resa a la base del monument a ell dedicat gairebé al final de les Rambles, a la Plaça del Teatre (abans Pla de les Comèdies). Només pel lloc on està emplaçat el seu monument ja podem deduir que ha estat fill predilecte de Barcelona. Tenint en compte que a les Rambles no hi ha espai material per a col·locar cap més monument, ens va picar la curiositat per saber per què es va escollir a Pitarra. La resposta ens la va donar una fotografia del dia de la inauguració del monument i que reproduïm tot seguit:
Està prou clar que Pitarra va ser un personatge molt famós a l'època però el que encara crida més l'atenció és la data de la fotografia, 26 de desembre de 1906. I què té d'especial? Doncs que van haver de passar més d'onze anys des de la defunció de Pitarra perquè s'inaugurés el monument. És a dir, que després d'onze anys de la seva mort, el record i el clam popular van ser tan grans que ni el temps va ser capaç d'esborrar de la memòria del poble la seva figura. Transcrivim a continuació part de l'article aparegut a l'endemà a La Vanguardia per a traslladar-nos en el temps i imaginar-nos que vam estar presents en aquell magnífic esdeveniment:
Minutos después de las diez de la mañana de ayer, salió del palacio de Bellas Artes la comitiva oficial que había de asistir á la inauguración del monumento de «Pitarra», dirigiéndose á la plaza del Teatro, organizada en esta forma:
Abrían la marcha batidores de la guardia municipal montada, vestidos con uniforme de gran gala, llevando uno de ellos el pendón de la ciudad y detrás de él iban representaciones de las siguientes sociedades, precedidas de sus respectivos estandartes y banderas: Coro infantil Mossén Cinto, Perla Agustinense, La Viola, La Familiar, La Viola de Clavé, Alba, Asociación Euterpense de los Coros de Clavé, Atejseo Obrero de Barcelona, Ateneo Obrero de San Andrés de Palomar, Ateneo Obrero de Gracia, Centre Autonomista Cátala de Sant Gervasi, Aplech Catalanista, Orfeó Canigó, Ateneo Obrer del districte segón, La Tralla, Centro autonomista de dependientes del comercio y de la industria, Asociación Catalanista del Pueblo Seco, Juvént, Niu Guerrer, Catalunya Nova, Antichs Guerrers, Orfeó Barcelonés, Orfeó Graciench, Orfeó Nova Catalonia, Lliga Regionalista y sociedad coral «Euterpe.» Hallábanse representados también en el cortejo «Lo Rat-Penat,» de Valencia; el Círculo Artístico, «Consistorio dels Jochs Florals,» el Ateneo Barcelonés, la Sociedad Barcelonesa de Amigos de la Instrucción, el Fomento del Trabajo Nacional y otras entidades; figurando en la comitiva el diputado á Cortes por Barcelona señor Rahola y los señores Valles y Ribot, Iglesias (don Ignacio), don Melchor de Palau, Rusiñol (don Santiago), Suriñach Sentios, Rubio y Lluch, Suñol, Utrillo y otros, y los actores de las compañías del Romea, Principal, Apolo, Nuevo y Cómico.
Detrás de ellos iba la comisión ejecutiva del monumento, compuesta de los señores Bastardas, Guimerá, Roure (don Conrado), Franquesa, Serraclara y Ayné, y el Ayuntamiento en corporación, representado por el alcalde señor Sanllehy, quien llevaba á su derecha al señor Soler de las Casas (don Ernesto), hijo del poeta glorificado, y por los concejales señores Nel-lo, Fargas, Madrina, Duran y Ventosa, Pía, Valla y Vicens, López, Puig Alfonso, Peris, Rubio, Revira, Sagarra, Palau, Fuster, Rogent, González Prats, Paya, Batlle, Pinilla, Galf, Mundi, Esteva, Vila y el secretario señor Gómez del Castillo. Cerraba la comitiva la banda municipal, que interpretaba airosos paso-dobles.
La procesión cívica dirigióse á la plaza del Teatro por las calles de la Princesa, Jaime I, Fernando VII y Rambla del Centro, presenciando su paso un público numeroso.
A la llegada del cortejo,—once de la mañana,— la plaza del Teatro hallábase tan atestada de gente, que aquél, á pesar de los esfuerzos de la guardia municipal y demás agentes de la autoridad, luchó con grandes dificultades para llegar á la tribuna destinada á los invitados.
Los balcones lucían colgaduras, y en la tribuna del teatro Principal, ocupada por artistas de la compañía de dicho coliseo y del de Romea, destacábanse guirnaldas y coronas de laurel.
A causa de la aglomeración de gente, mientras duró la ceremonia interrumpióse la circulación de los tranvías por el arroyo ascendente de las Ramblas, y los coches que hubieron de detenerse en las inmediaciones de la plaza del Teatro fueron tomados por asalto por el público, quedando convertidos en improvisadas tribunas, y también se vio asaltada por los curiosos la destinada á las representaciones oficiales é invitados que se alzaba cerca del monumento, frente al Gran Hotel Falcón.
En dicha tribuna se acomodó la representación del Ayuntamiento, ocupando la presidencia el alcalde señor Sanllehy, á cuyos lados sentábanse los hijos de Federico Soler,doña Blanca y don Ernesto.
[...]
Después del discurso del señor Roure, el alcalde bajó de la tribuna y acercándose al monumento, que se hallaba cubierto por un lienzo sostenido por cuatro mástiles, tiró de un cordón. El lienzo cayó, quedando á la vista el monumento; a su aparición oyóse una atronadora salva de aplausos; flamearon las banderas de las sociedades representadas en el cortejo y el público, durante más de cinco minutos, no cesó de agitar sombreros y pañuelos, mientras los artistas que ocupaban la tribuna del teatro Principal arrojaban una verdadera lluvia de flores y la banda municipal y otra, situadas en las inmediaciones, interpretaban airosas marchas.
Per acabar, afegirem que el monument va ser obra de l'escultor
Agustí Querol i el basament va ser dissenyat per
Pere Falqués. Es comenta que l'escultura de Pitarra té la mirada perduda buscant la inspiració de la seva següent obra literària. D'altres diuen que està mirant cap al
Teatre Principal convidant la gent a entrar-hi. El que també trobarem a tot arreu en relació amb el finançament del monument és que es va realitzar per subscripció popular. Nosaltres hem volgut anar una mica més enllà i hem trobat que les aportacions van venir a través de representacions d'obres al Teatre Romea, del qual Pitarra n'era empresari, així com d'ajuts institucionals com dels ajuntaments de Tarragona i Mataró.
Com a epitafi d'aquesta entrada, destaquem les paraules de Pitarra gravades al Fossar de les Moreres i dedicades als herois morts per la defensa de Barcelona al setembre de 1714:
Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor
Ahir dia 21 de desembre de 2012 va tenir lloc a la Sala Jamboree la presentació del llibre "El cas jamboree" (Pagès editors, 2012. Col·lecció Guimet, 174). L'autor, Pere Pons, és un periodista acreditat amb llarga experiència dins el panorama de la música i especialitzat en jazz. L'obra està estructurada en relats curts que combinen passat, ficció i realitat emprant la sala Jamboree com a escenari principal. 
Serafí Pitarra, de naixement Frederic Soler i Hubert, va ser un popularíssim dramaturg barceloní del segle XIX. Alhora fou poeta i empresari teatral. Se'l coneix per haver fundat el Teatre Català segons resa a la base del monument a ell dedicat gairebé al final de les Rambles, a la Plaça del Teatre (abans Pla de les Comèdies). Només pel lloc on està emplaçat el seu monument ja podem deduir que ha estat fill predilecte de Barcelona. Tenint en compte que a les Rambles no hi ha espai material per a col·locar cap més monument, ens va picar la curiositat per saber per què es va escollir a Pitarra. La resposta ens la va donar una fotografia del dia de la inauguració del monument i que reproduïm tot seguit:
Passejant pel Poble Nou ens va cridar l'atenció el nom d'un carreró anomenat "Antic Camí de València". Tenint en compte la situació del carrer, direcció nord respecte al centre de Barcelona, la primera conclusió que vam pensar era que aquesta via de comunicació no naixia a Barcelona. Picats per la curiositat, vam consultar el nomenclàtor dels carrers de Barcelona per saber l'origen d'aquest carrer. La nostra sorpresa va ser doble al comprovar que efectivament es tractava de la primitiva carretera que menava al Regne de València però que a Montjuïc també existia un "Passatge Antic de València". 
Segons el nomenclàtor, tots dos carrers formaven part del camí que portava a València. Ja teníem una part del trencaclosques: la nostra primera conclusió era certa, estàvem al darrere d'una antiga via de comunicació que no naixia a Barcelona i que seguia la línia de la costa tot i haver accidents geogràfics com la muntanya de Montjuïc. Vam començar a tirar del fil i consultant antics plànols de Barcelona i rodalies, vam descobrir el traçat d'aquest camí ja des d'abans de l'any 1800. El fet que el seu recorregut fos paral·lel al Camí Ral i que passava pel centre d'antigues viles i ciutats ha afavorit la seva desaparició. Sortosament moltes d'aquestes ciutats han conservat el nom per on passava aquesta via excepte Sant Adrià del Besòs tot i que en un plànol de 1973 encara existia el "Camino Antiguo de Valencia" al costat de La Mina. 
