Enguany es compleixen 125 anys de la celebració de l'Exposició Universal del 1888 i nosaltres ho hem volgut commemorar amb aquesta entrada i la que en el seu dia vam fer sobre l'Arc de Triomf.
El cas que exposem avui no és gaire conegut i tampoc circula molta informació per internet. Per les seves característiques, la Secció Marítima va ser situada fora del recinte del Parc de la Ciutadella. Concretament entre les platges de la Barceloneta i la del Somorrostro.
 |
| La Secció Marítima sobre el plànol general de l'Exposició, encerclada en vermell |
.jpg) |
| Passarel·la que comunicava la Ciutadella amb la Secció Marítima |
Tanmateix, no en queda cap resta ni de la passarel·la ni dels edificis que conformaven la Secció Marítima on es van exposar principalment materials lligats a la pesca i la navegació. Allà es podia trobar els pavellons d'Enginyeria militar i material de guerra, el de construccions navals, el de piscicultura, el de material de salvament i navegació, el de pesca i el d'hidrografia d'instal·lacions flotants. Però d'entre tots, destacava el pavelló de la Companyia Transatlàntica i el seu far construït amb carbó de les mines del Rif.
 |
| Pavelló de la Companyia Transatlàntica |
Podem afirmar que la Secció Marítima va tenir un gran èxit popular, especialment els mesos d'estiu. Un dels responsables d'aquest èxit foren les instal·lacions d'esbarjo construïdes a primera línia de platja amb una gran terrassa on poder prendre refrigeris mentre la suau brisa del mar acariciava els visitants aixoplugats sota un gran tendal.
 |
| Zona d'esbarjo de la Zona Marítima |
Disposem de les dades econòmiques del cost que va representar la construcció dels diferents edificis de l'exposició i ens sobta comprovar que, per exemple, l'Arc de Triomf va costar 100.000 pessetes mentre que la passarel·la de la Marítima va tenir un cost de 200.000 pessetes.
 |
| Pavelló d'Instal·lacions Marítimes |
Aprofitant l'avinentesa d'aquesta entrada, volem posar de manifest la nostra disconformitat en la gestió i manteniment d'alguns edificis de l'Exposició del 1888 que sortosament ens han arribat fins als nostres dies però que les autoritats municipals sembla que els donin l'esquena. Estem parlant primer de l'Hivernacle que està completament abandonat des de fa 6 anys. Tanmateix el Museu Martorell fa més de dos anys que resta tancat, el mateix temps que el Castell dels Tres Dragons (antic Museu de Zoologia) va esdevenir Laboratori de Natura quan es podria haver dedicat a biblioteca municipal, tant necessària en aquesta part de la ciutat.
Hola,
ResponEliminatotalmente de acuerdo con tu aseveración. Es impropio de una gran ciudad tener estas maravillas arquitectónicas, no ya en desuso sino sin un mínimo de conservación. Son museos en sí mismos.
Un saludo
En tot cas el Castell dels tres Dragons el que hauria de seguir essent és Museu de Zoologia com ho va ser tants anys des dels temps de la junta de Ciències Naturals. Convertir-lo en biblioteca no seria adient entre altres coses perquè aquest edifici no pot aguantar massa pes i els llibres pesen ja va donar problemes per aquesta raó quan era Museu i tenia dins tota la seva extensa biblioteca i arxiu, amb un contingut moltíssim més extens que el que es veia a la biblioteca del Museu en si (gran part del fons era en altres dependències i es va haver de moure de lloc per treure pes a l'edifici). El Museu de Zoologia s'hauria d'haver conservat, no com un museu actual com s'ha fet amb el Museu Blau, sinò com a testimoni de com eren els grans museus de Zoologia antics, amb les seves antigues vitrines, col·leccions zoològiques antigues, etc... Al Museu Britànic i molts altres museus de Ciències Naturals del mon han sabut preservar el seu patrimoni històric. Aquí, enlloc de fer això, les darreres dècades des de mitjans anys 80 es va dilapidar tot i el trasllat al Museu Blau va ser l'excusa perfecta per acabar-ho de liquidar. L'antic mobiliari del temps de la Junta de Ciències Naturals va ser poc a poc saquejat i part dels mobles que formaven un conjunt únic es van anar traslladant a altres dependències municipals per lluïment dels despatxos d'alts càrrecs de l'Ajuntament i ves a saber si fins i tot algun va anar a parar a cases particulars dec sotamà. Una munió d'animals naturalitzats grans que tenien un segle o més d'història es van treure del Museu suposadament per tenir-los desats en magatzems municipals a l'espera de acabar les obres de consolidació de l'edifici que es van fer per aquelles dates i ja no van tornar mai més perquè resulta que realment es van DESTRUIR. Es va donar l'excusa de que estaven malmesos però això es FALS i jo puc donar fe de que eren recuperables. No va haver voluntat de restaurar-los com deu mana com si es va fer amb uns quants que es van voler conservar, prova de que es podia fer si es volia... Però n'hi havia masses i molestaven en un museu de disseny com el que es volia fer (buidant la primera planta i convertint-la en sala d'exposicions)... la resta va passar a ser secundari. En resum, una gestió nefasta. La direcció i personal del Museu que va prendre el relleu a l'antiga cap els anys 80 (la majoria entrats en plantilla per amiguismes) son els principals responsables de la destrucció d'un patrimoni irremplaçable i de carregar-se la història del Museu per convertir-lo en una mena de institució lúdica i de disseny més preocupada en organitzar exposicions milionaries destinades a fer servir la institució i l'edifici de vedette i en molts casos poc o gens relacionades amb el que s'esperaria que organitzés un museu d'aquest tipus, que en mantenir com deu mana el patrimoni i dotar de mitjans als investigadors. Això si, mentre feien això anaven dient que s'estimaven el Museu i la seva història... mentre l'anaven destruint. La gestió de les col·leccions, per exemple, va estar tots aquests anys en mans de personal voluntari (becaris i col·laboradors), permanentment mancats de mitjans i frenats de cara a poder fer feines realment ambicioses amb l'excusa de que no havia diners (mentre els diners es llençaven a cabassos organitzant estupideses). I tot això mentre en plantilla els tècnics realment capacitats i que fessin feina es podien comptar amb els dits d'una sola ma (i te'n sobraven). La resta eren un munt de buròcrates que, mentre els voluntaris els feien la feina, van gestionar el Museu com si fos qualsevol cosa menys un Museu de Zoologia amb una història com la que tenia el Museu darrere, com si fos el Maremagnum o qualsevol altra cosa semblant, vaja.
ResponElimina