DUES JOIES ARQUITECTÒNIQUES INVISIBLES

Ja hem comentat en d'altres entrades que l'època daurada de la burgesia catalana va coincidir amb el moviment cultural, social i artístic anomenat Modernisme. Gràcies al mecenatge de molts industrials i nobles de la societat catalana així com la coincidència en el temps de la urbanització de l'Eixample van propiciar la creació d'un meravellós espai físic on els dissenyadors modernistes van

Eixample de Barcelona

poder esplaiar-se amb total llibertat d'expressió i d'imaginació. Fruit d'aquestes circumstàncies ens han arribat autèntiques joies de l'arquitectura i escultura que avui dia són visitades per milers de turistes bocabadats. Abandera aquest moviment el mestre Gaudí que va tenir la complicitat il·limitada del Comte de Güell. Nogensmenys creiem injust que la figura d'aquest geni faci ombra a un gran nombre d'artistes coetanis que esperem algun dia tinguin el seu merescut reconeixement.

Així doncs, l'Eixample barceloní està farcit d'edificis que bé val la pena la nostra atenta mirada. No obstant, pot passar que degut a la seva ubicació, un edifici sigui invisible tot i la seva majestuositat. Aquest és el tema que volem destacar en aquesta entrada. Quedi aclarit, abans de res, que ens centrarem en dos exemples però realment hi ha molts més que a través d'aquest bloc i de mica en mica anirem recuperant del seu oblit.

Casa Llopis Bofill. Xamfrà Bailén i València

Parlarem primer d'un arquitecte que malauradament va morir al moment àlgid de la seva carrera però que va deixar una àmplia empremta arreu de Catalunya. Antoni Maria Gallissà i Soqué fou un excel·lent arquitecte que alhora va col·laborar amb d'altres arquitectes de la seva època com Domènech i Montaner. No en tenim cap dubte que gràcies a aquesta relació professional es van influenciar mútuament no només en el disseny dels seus plànols sinó també en la utilització de materials constructius. Gallissà fou l'arquitecte responsable de la construcció de la Casa Llopis Bofill l'any 1902. A primera vista, aquest edifici destaca sobre la resta per la seva acolorida façana. Com ja hem comentat abans, els materials constructius són molt semblants als que Domènech i Montaner va emprar durant la seva carrera i en especial en la construcció del Palau de la Música: combinació del maó vist amb estuc blanc, decoració geomètrica i ús ornamental de la ceràmica catalana. Tanmateix destaquem els seus magnífics esgrafiats, obra de Josep Maria Jujol. La Casa Llopis Bofill està ubicada a l'encreuament dels carrers Bailén i València però si ens desplacem amb vehicle no tindrem una visió general de l'edifici ja que es troba a l'angle Llobregat/muntanya. Per aquest motiu l'hem batejat com un edifici invisible però bé es mereix la pena aturar-nos i contemplar encara que sigui uns segons aquesta joia de l'arquitectura.

Seu de FOCSA al carrer Balmes

El segon exemple d'edifici invisible es troba al carrer Balmes, entre Consell de Cent i Diputació. Estem parlant de la seu de FOCSA, edifici noucentista dissenyat per Jaume Torres i Grau l'any 1924. Així com el Modernisme traça línies plenes de fantasia basades en l'observació de la natura, el Noucentisme fou un moviment paral·lel en el temps que tenia l'ordre i l'harmonia com a dues de les seves principals característiques. Només cal donar un cop d'ull a l'edifici per a adonar-nos que estem davant d'un edifici inspirat en els cànons de l'època clàssica de l'arquitectura: les línies rectes predominen la composició, una clara divisió per mòduls de l'obra i ornamentació escultural d'estil realista i idealitzat. El resultat fou el reconeixement públic ja que l'any 1925 va guanyar el primer premi del Concurs Anual d'Edificis Artístics convocat per l'Ajuntament de Barcelona. La seva situació, just davant del Seminari i al carrer Balmes que és una via molt poc transitada a peu, fa que molt poca gent tingui la possibilitat de gaudir d'aquesta joia invisible.

DUES VIDES PARAL·LELES: ARNAU BARGUÉS I PERE SANGLADA

Façana gòtica Ajuntament de Barcelona d'Arnau Bargués. Carrer Ciutat

El gòtic català va tenir a Barcelona com el punt de referència per a tots els artistes medievals de prestigi ja que aquí es van bastir els edificis més importants així com es van crear les millors obres de les arts decoratives. Ens podem imaginar per un moment la intensa activitat que es podria viure dintre de les muralles durant aquella època ja que la construcció d'esglésies, convents, hospitals i palaus van coincidir al llarg de molts anys per tota la ciutat. Arquitectes, escultors, pintors i d'altres artistes catalans eren contractats per la noblesa i l'església per a dissenyar obres que majoritàriament encara tenim l'oportunitat de gaudir.

En aquest darrer punt ens fixarem. Situem-nos a la Barcelona del 1399. El Consell de Cent contracta a l'arquitecte català Arnau Bargués perquè construeixi la façana de la Casa de la Ciutat.

   Arcàngel Sant Rafael de Pere Sanglada.
Façana gòtica Ajuntament de Barcelona. 

Arnau com a mestre d'obres va dissenyar sobre el paper la façana segons els cànons del gòtic català, és a dir, preeminència de les línies horitzontals sobre les verticals. Podria haver fet una façana més espectacular ja que Barcelona era la capital de la corona catalanoaragonesa i es podia permetre la construcció d'un edifici com el que també s'estava bastint en aquella mateixa època a Brussel·les. Segurament la manca d'espai fou un factor determinant a l'hora de prendre la decisió final.

L'escultor a qui es va encarregar l'arcàngel Sant Rafael situat dalt de la porta fou Pere Sanglada. Ens trobem amb la primera col·laboració on apareix el nom d'ambdós artistes.

La segona col·laboració va tenir lloc uns anys més tard i uns metres més enllà de l'Ajuntament: a la Catedral de Barcelona. Arnau Bargués va ser el mestre d'obres catedralici entre els anys 1397 i 1407.

Antiga Sala Capitular Catedral
de Barcelona. Arnau Bargués

En aquest període va fer dues actuacions cabdals: el cimbori i l'antiga sala capitular (avui dia és la Capella del Santíssim on es troba el venerat Crist de Lepant). Durant aquesta dècada, Pere Sanglada va finalitzar el famós cadirat del cor. Tanmateix va tenir l'encàrrec del cabdil catedralici per a esculpir l'escultura jacent de Sant Oleguer que actualment està situada dins de la

Capella del Santíssim. Així doncs, ens trobem que ambdós artistes van treballar plegats, d'això no en tenim cap dubte ja que un mestre d'obres medieval supervisava al més mínim detall qualsevol obra que es produïa dins de l'espai en construcció. 

Escultura jacent Sant Oleguer.
Pere Sanglada

Pere Sanglada va treballar sense descans al seu prestigiós taller de Barcelona fins l'any 1408 en què va morir. Arnau Bargués va viure fins al 1413, però no tenim cap més notícia d'ell a partir del 1407.
Dos mestres, dos projectes en comú. A Barcelona, fa ara 600 anys.

MARINA GINESTÀ COLOMA: UNA HISTÒRIA PER RECORDAR

Aquesta és la història d'una vida anònima. La vida d'una dona que va lluitar pels seus ideals disposada a arribar fins a les últimes conseqüències malgrat la seva joventut. La nostra curiositat va ser el mitjà pel qual vam arribar a descobrir la seva biografia que hagués quedat en l'anonimat si no hagués estat per l'empeny d'un tenaç periodista que treballa per a l'Agencia EFE, Xulio García Bilbao. Tot va començar quan vam veure una famosa fotografia de la Guerra Civil on apareix una jove miliciana dalt del terrat de l'Hotel Colón de Plaça Catalunya (no confondre amb l'hotel situat actualment davant la Catedral).

Marina Ginestà Coloma al terrat de l'Hotel Colón de Plaça Catalunya el 21 de juliol de 1936

De seguida vam trobar informació sobre aquella noia: el seu nom era Marina Ginestà Coloma i la foto fou presa el 21 de juliol del 1936 quan només tenia disset anys i la guerra acabava de començar. Estava afiliada a les joventuts socialistes quan esclatà la guerra i no va dubtar un segon en agafar un fusell per a fer front contra els militars sublevats a Barcelona. Els hotels de la ciutat van ser requisats per a convertir-los en centres d'operacions de sindicats o de partits polítics defensors de la República. El món sencer estava pendent de les informacions que arribaven de l'estat espanyol i de la creixent ona feixista que recorria Europa. El principal diari rus, el Pravda, va enviar de seguida a un corresponsal perquè seguís de primera mà els aconteixements que s'anaven desenvolupant al bàndol republicà. Així doncs, el dia 8 d'agost de 1936 aterrava a l'aeròdrom del Prat un avió on viatjava el periodista Mikhaïl Koltsov.
Per tal de poder bellugar-se lliurement, les autoritats republicanes van assignar-li un vehicle i una traductora del francès que es deia Marina Ginestà. Així ho explica Koltsov al seu diari el dia 10 d'agost:

Mikhaïl Koltsov escrivint el seu diari

"... m'ha proporcionat una traductora de francès, Marina Ginestà, de les Joventuts Catalanes, que no deixa un instant el seu enorme fusell de fabricació antiga. Tinc un automòbil, un llarg Chevrolet descapotable amb el parafangs abonyegat, ple d'inscripcions i inicials d'entitats que em són desconegudes."

Marina havia nascut a Toulouse perquè els seus pares d'origen català havien emigrat i allà va créixer juntament amb el seu germà Albert. Per això parlava perfectament el català i el francès.

Tornem ara al diari personal de Koltsov per trobar noves referències de Marina. El dia 12 d'agost estaven de camí al front d'Aragó. Recordem que Saragossa havia caigut en mans dels militars rebels i molts catalans, eufòrics per haver vençut a l'exèrcit colpista, es van allistar per a lliberar la capital aragonesa:

"Ens han despertat les explosions i el tiroteig. Ens hem aixecat d'un salt, hem pres el fusell. M'he precipitat a la cambra contígua, he encés un misto; Marina dormia profundament, vestida, estirades les seves llargues cames, somrient com una nena. Només cridar-la s'ha aixecat, no ha preguntat res i ha pres el seu pesat fusell. He obert el portal de bat a bat, he posat el cotxe a la sortida i he fet pujar a la noia al seient del darrere."

Entre els voluntaris que van anar al front d'Aragó hi havia el seu germà Albert. El dia 13 d'agost, en arribar a Tardienta va ocórrer un fet excepcional:

"... de sobte, una escena commovedora: Marina ha vist al seu germà Albert. De petita alçada, prim, àgil, s'assembla molt a la seva germana. Era sastre, ara vol ser cap militar, i ja ho és - és membre del Comitè Militar de la Columna de Tardienta, mana algunes seccions i va amb elles al combat. És alegre i fins i tot bromista, cosa molt estranya en un català."

A l'endemà, Koltsov explica "... Marina i Albert han vingut a compartir l'esmorzar. Jo he manifestat que vull anar a Bujaraloz, a veure'm amb Durruti..." La històrica trobada va fer-se realitat i podem afirmar rotundament que Marina Ginestà va ser la traductora entre Koltsov i Durruti.

Barricades al final de les Rambles

De tornada a Barcelona, el dia 15 d'agost Koltsov relata al seu diari una petita conversa amb Marina: "La resta del dia Marina em mostra els llocs de combat, els punts on es van produir els xocs principals. Concisa i gentil m'explica que eren tres: el seu germà Albert, un amic i ella. Van créixer junts, van jugar junts i junts van ingressar en les joventuts comunistes. El dinou de juliol els tres van agafar el fusell i es van anar a les barricades de la Plaça de Colón. A l'amic el van matar de quatre tirs en el ventre. Va caure entre els dos germans. Albert es va fer amb un llibre de tàctica i el reglament d'infanteria i es va marxar al front de Saragossa. Marina va entrar a treballar de mecanògrafa en el comitè de guerra. Algunes vegades ella es gira d'esquena i passa llarga estona en un racó de cara a la paret. Quan la crido, m'explica: --Vostè és un camarada rus i puc parlar-li amb franquesa: aquí tots som massa sentimentals. És un defecte enorme. Som terriblement sentimentals..."

Aquesta és l'última referència que el periodista rus fa de Marina al seu diari. Després ell continua sol el seu camí per l'estat espanyol i ella es queda a Barcelona fins al final de la guerra. Marina es va exiliar a França on va retrobar-se amb els seus pares. Segurament el seu germà Albert va fer el mateix. Trobem una notícia seva a La Vanguardia del 7 de gener de 1939 on és ascendit de capità a major de l'exèrcit republicà. El feixisme va seguir els dos germans quan França va ser invadida per l'exèrcit nazi i van haver d'exiliar-se de nou. El seu itinerari d'exili va passar per República Dominicana, Mèxic i finalment Veneçuela. Albert va fer arrels en aquest darrer país i Marina va tornar a França uns anys més tard del final de la Segona Guerra Mundial.

L'any 2009, un periodista de l'Agencia EFE, Xulio García Bilbao, va voler investigar sobre la vida de Marina i descobrir quin va ser el destí de la nostra heroïna. Després d'un admirable treball de recerca, va saber que Marina havia treballat com a traductora a França però lo extraordinari del cas és que va saber que encara estava viva. Va localitzar-la en un pis de París i va poder entrevistar-la a   l'edat de 89 anys.    

Marina Ginestà Coloma

Marina mostra orgullosa la foto on es va trobar al seu germà
a Tardienta

Xulio li va portar les fotos que ella no havia vist de l'Hotel Colón i de la trobada a Tardienta amb el seu germà. Aquelles fotos la van emplenar de felicitat. Recordava perfectament tots els fets de la guerra i amb tota la raó del món va declarar: "La joventut, les ganes de guanyar, les consignes,... jo me les prenia de debò. Creia que si resistíem guanyàvem. Teníem la sensació de que la raó estava amb nosaltres i que acabaríem guanyant la guerra, mai vam pensar que acabaríem les nostres vides a l'estranger".

Aquesta és la vida de Marina Ginestà Coloma. Un exemple d'integritat per a les generacions presents i futures. El nostre homenatge per a ella i per a totes les persones anònimes que com ella van lluitar per una societat lliure i igualitària. 


Actualització a 6 de gener de 2014: Acabem d'assabentar-nos de la malaurada mort de Marina Ginestà a París a l'edat de 94 anys. El nostre condol als seus familiars i amics. Marina sempre estarà al nostre record.

125 ANYS DE L'ARC DE TRIOMF

Enguany es commemoren els 125 anys de l'Exposició Universal de 1888 celebrada al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Per aquest motiu nosaltres volem retre un petit homenatge a la que va ser la porta d'entrada d'aquest esdeveniment tant beneficiós per a la ciutat: l'Arc de Triomf. Aquesta vegada explicarem només un dels nostres temes favorits: el grup escultòric i la seva simbologia.

Pel lloc on està ubicat, a prop d'una estació de tren, una altra de metro i una altra d'autobusos, hi passen cada dia centenars de persones pel seu davant, tal com hem fet nosaltres també moltes vegades. Però us heu parat a pensar alguna vegada què signifiquen les escultures en relleu que apareixen als seus quatre costats? Realment s'ha de ser un especialista en simbologia per saber el que l'artista ens vol transmetre. Nosaltres intentarem explicar-ho de la manera més didàctica possible.

Abans de res, cal dir que cada grup escultòric va ser encarregat a quatre autors diferents. Tot i això els cànons utilitzats van ser els mateixos segons el corrent de realisme i naturalisme que en aquella època estava de moda. Així doncs, la façana principal va ser obra de Josep Reynés, autor entre d'altres del meravellós "Gerro amb nens" que podem gaudir a la Ciutadella. Comencem doncs per la seva façana principal, és a dir, la que està orientada cap a la muntanya. En aquest cas, la composició es titula "Adhesió de les nacions al Concurs Universal" on Barcelona està representada per l'escultura central en forma de figura femenina asseguda en posició de donar la benvinguda les nacions participants.

"Adhesió de les nacions al Concurs Universal" de Josep Reynés
(cliqueu sobre la imatge per a veure-la en detall)

Si ens hi fixem bé, veurem l'escut de la ciutat al seu tors. Està envoltada per les deesses Cíbele i Pal·les Atenea. Aquesta darrera està representada portant un escut amb les inicials "PF" (progrés i felicitat). Recordem que ella simbolitza dins la mitologia grega a la saviesa i a l'artesania. Cíbele està a l'altre costat donant la mà a Barcelona. Aquesta deessa també és coneguda com la Mare Terra. Destaquem que la resta del fris està formada per personatges femenins. A la dreta podem observar una escena mitològica on apareixen dues figures curioses: un indi i un faraó egipci. L'escena de l'esquerra tampoc ens deixarà indiferents: es tracta d'un grup de dones vestides a l'estil de l'època i en actitud de celebració.

Creuem ara l'arc passant per sota i situem-nos a la façana orientada cap al mar. Ens trobem davant del fris anomenat "La Recompensa" on una altra figura femenina representa a Barcelona repartint les recompenses a les nacions participants en l'exposició.

"La Recompensa" de Josep Llimona

Excepcional treball
de Josep Llimona

Josep Llimona va ser l'autor d'aquesta obra. Tanmateix podem gaudir d'una altra excepcional peça seva situada a la Ciutadella: el Desconsol. A diferència del fris de Reynés, la composició guarda certa harmonia però potser per al nostre gust li manca expressivitat ja que les cares dels personatges no transmeten cap emoció. No obstant això, hi ha algun tipus de relació entre ambdós frisos perquè tots dos repeteixen personatges: un faraó egipci i la deessa Cíbele. En aquest cas, al fris podem trobar-hi personatges femenins i masculins en igual nombre, no així al fris de Reynés on predominava la figura femenina.

Anem ara al costat més a prop de Ciutat Vella. El fris davant nostre es titula "Apoteosi de l'Agricultura, la Indústria i el Comerç" í és obra d'Antoni Vilanova. Presideix l'escena Ceres, deessa romana de l'agricultura qui sosté un gotim de raïm que representa els fruits produïts per la terra.

"Apoteosi de l'Agricultura, la Indústria i el Comerç" d'Antoni Vilanova

A la seva dreta observem una escena amb personatges populars qui fan ofrena a la deessa dels aliments obtinguts de les collites. En canvi, a la seva esquerra ens trobem amb una escena mitològica on destaca la graciosa figura de Mercuri mostrant-nos la seva esquena. Ell simbolitza el Comerç mentre que la Indústria està representada per un personatge ajupit davant la deessa i suportant una roda dentada.

Finalitzem la visita situant-nos a l'altre costat de l'arc, és a dir, a la banda de l'estació de metro. Torquat Tasso va ser l'artista encarregat de l'obra "Apoteosi de les Arts i les Ciències".

"Apoteosi de les Arts i les Ciències" de Torquat Tasso

En aquest cas és el déu Apol·lo qui ens fa d'amfitrió de l'escena i ens mostra orgullós amb la seva mà esquerra una representació de les Arts: un home i una dona nus estan cisellant un temple i una escultura respectivament. Al seu darrere una figura femenina sosté una paleta de pintura. A la dreta d'Apol·lo observem a les muses de la música i la dansa en la mitologia grega, Euterpe i Terpsícore. Al seu costat una dona amb una flama a la mà dreta i un ancià recolzant-se sobre un canó amb una bola del món al terra simbolitzen la Ciència.

Fins aquí hem fet un repàs de l'obra escultòrica d'aquest centenari monument del qual hem fet un estudi senzill amb l'objectiu de donar-lo a conèixer una mica més.
Des del punt econòmic i consultant el pressupost de l'Exposició Universal, comprovem que les despeses totals d'aquest esdeveniment van ascendir a 5.624.657 pessetes i que l'Arc de Triomf va costar al voltant de les 100.000 pessetes de les quals 3.270 pessetes van ser destinades per a pagar els honoraris de Josep Reynés.

A l'esquerra una de les primeres fotografies de l'Arc de Triomf on encara no apareixia l'escut d'Espanya al capdamunt.

Com a dada curiosa i divertida comentarem que l'arquitecte de l'arc, Josep Vilaseca, va tenir un atac de pànic a l'hora de retirar la bastida un cop finalitzades les obres de construcció. Pensava que aquell enorme arc fet d'obra vista no suportaria el pes i s'esfondraria. Un amic seu per a tranquil·litzar-lo (o posar-lo més nerviós) es va situar sota de la volta de l'arc en el moment de retirada de la bastida com a prova de la fe cega que professava a ell i als seus càlculs. Ens agradaria veure la cara de satisfacció que ambdós posarien 125 anys després d'aquell emocionant moment.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "EL ESCRITO DE DIOS"

Moment de la presentació del llibre "El escrito de Dios"

El proppassat dijous dia 11 d'abril va tenir lloc a Barcelona la presentació del llibre "El escrito de Dios"(Stonberg Editorial, 2013) de Francisco Javier Tostado Fernández. Es tracta de la segona novel·la d'aquest interessant escriptor qui ja va sorprendre molt gratament en el seu debut ara fa un any amb la seva primera novel·la "Lucius Cassius, el médico esclavo". L'autor va néixer a Barcelona i és un enamorat de la seva ciutat i així ens ho demostra en les seves dues obres on ens trasllada a diverses èpoques del passat de Barcelona. 

Francisco Javier Tostado Fernández

En una conversa mantinguda durant la presentació del nou llibre ens va comentar la seva passió per Barcelona des del punt de vista històric i en especial per l'etapa romana. Durant la presentació ens va fer un avançament del llibre a través d'explicacions didàctiques i que són la clau del seu nou llibre. Una obra farcida d'història, intriga i misteri al voltant de la vida d'un dels personatges més influents en els darrers vint segles de la humanitat: Jesucrist. Sincerament us recomanem la lectura de les seves obres perquè us faran sentir una mica més la vostra passió per Barcelona.

EL LLEGAT DEL PASSATGE SERT

Passatge Sert (Sant Pere més Alt, 49)

No en tenim cap dubte que sobre el Passatge Sert s'ha publicat molta informació descrivint aquest racó encisador de Barcelona. En aquesta entrada volem aportar alguna dada que resta desconeguda per a la majoria de persones que estimen la nostra ciutat. Resulta difícil extreure documentació sobre la història d'aquest passatge i tenim la certesa que tard o d'hora sortirà a la llum la voluminosa informació gràfica i documental que ara mateix està reposant en algun arxiu tancat sota clau.

Barcelona a mitjans del segle XIX. Es pot veure la gran quantitat de vapors

Però comencem parlant sobre el passat tèxtil de Barcelona ja que serà el fil conductor de la nostra història. És ben conegut per tothom que Catalunya ha estat centre de la indústria tèxtil des que al segle XIX la Revolució Industrial transformés els primitius telers en màquines que multiplicaven la producció fins a límits insospitats. No hem d'oblidar que l'empresa "Espanya Industrial" va convertir-se en la companyia tèxtil capdavantera en tot l'estat espanyol quan es va fundar l'any 1847. 

A partir d'aquell moment, els vapors es van expandir per tot el terreny català i el paisatge urbà de ciutats com Mataró i Sabadell es va emplenar de grans xemeneies que no deixaven d'emetre sutge a tota hora. Barcelona no només va ser la ciutat que va liderar la indústria tèxtil sinó que a través del seu port entraven les matèries primeres així com el carbó britànic provinent del port de Cardiff necessari per al funcionament dels vapors. En una estadística de l'any 1900 es va comptabilitzar que el 53% de la població activa (gairebé 55.000 persones) de Barcelona treballava en la indústria tèxtil. 

La mateixa imatge en dos moments diferents:
 a l'esquerre a mitjans dels anys 80 (observeu detall a sobre del llindar, LA LANERA),
  i a la dreta en l'actualitat (abril de 2013). 

En aquest context ens trobem que a cada barri hi havia empreses tèxtils, fins i tot a Ciutat Vella. Així doncs, l'any 1867 es va fundar la fàbrica de tapissos "Sert Germans i Solà" al Passatge Sert de Barcelona.

Única imatge de l'empresa "Sert Germans i Solà"

Els socis fundadors, Domènec i Josep Sert i Rius, eren fills del teixidor Francesc Sert i Artés. A una guia de Barcelona de 1885 es pot veure el domicili social: "Fábrica de Sert y Hermanos, calle Alta de San Pedro, 49 y 51, con fachada en Trafalgar, 38", és a dir, tenia doble entrada, tal i com ens ha arribat avui dia. Hem de pensar també en la importància que va obtenir aquesta empresa per dues dades que ens aporta la guia. Primer en el nombre d'operaris, 2.500,  i de telers, 700. I segon, en els premis internacionals que va aconseguir a les exposicions universals de Londres i Filadèlfia així com les medalles d'or i diplomes de les universitats de París i Viena durant el darrer terç del segle XIX. Tanmateix ens han arribat notícies de les bones condicions laborals ja que va ser de les primeres empreses en tenir seguretat social per als seus treballadors així com a fundar una escola per a aprenents dins de la mateixa fàbrica. Les darreres notícies que ens arriben és que durant la dècada dels anys 20 la fàbrica continuava en funcionament però no hem trobat cap dada posterior. Com sempre, agrairem qualsevol dada al respecte. 

Actualment, l'edifici s'ha reconvertit en un bloc de vivendes tipus loft i als baixos hi ha diferents negocis i oficines.

Entrada Passatge Sert per Trafalgar

Loft resultant després restauració

Plànol situació Passatge Sert

BARCELONA ÉS L'ESCENARI

Barcelona ha estat la coprotagonista d'un gran nombre de manifestacions relacionades amb les arts escèniques al llarg dels darrers anys. Cal remarcar que aquest fet ha estat afavorit, aquest cop sí, per les administracions públiques. En el camp de la publicitat, tothom hem vist a la televisió anuncis rodats a Barcelona, especialment de marques de cotxes. El més recent és aquest:

Tanmateix, grans directors internacionals de cinema han escollit Barcelona com a localització per als rodatges de pel·lícules com "Vicky Cristina Barcelona" de Woody Allen.

Continuem el repàs de figures internacionals que han vingut a la nostra ciutat per a gravar videos musicals com és el cas d'Evanescence i la seva cançó My immortal amb imatges meravelloses:

D'altres músics reconeguts han triat la nostra ciutat per a gravar concerts sencers. El primer a fer-ho va ser Elton John amb un concert gravat al Mini Estadi al juliol del 1992:

El següent fou Bruce Springsteen deu anys més tard en un concert mític al Palau Sant Jordi, 16 d'octubre de 2002, que serà recordat sempre pels seus nombrosos incondicionals barcelonins:

Per últim, els incombustibles Depeche Mode van deixar pel record una actuació excepcional en el seu "Live in Barcelona" al novembre de 2009 també al Palau Sant Jordi:

Per últim, volem destacar el programa de BarcelonaTV, "Barcelona... i acció" dedicat a l'emissió de pel·lícules rodades a Barcelona al llarg del temps.