dissabte, 27 d’octubre del 2012

DOS PRODUCTES ALIMENTARIS NASCUTS A BARCELONA: EL BIKINI I EL CACAOLAT

Avui farem una entrada de caire gastronòmic molt lligada igualment a la història recent de Barcelona. Probablement molts coneixedors de Barcelona ja sabran de què estem parlant però les històries s'han de repetir de tant en tant perquè així tothom les recordi per sempre més. 

Entrada de l'antic Bikini
Parlem primer del bikini i el seu origen vinculat a la sala de festes Bikini. Aquest local històric va obrir les portes l'any 1953 a la Diagonal quan tot just s'estava urbanitzant aquesta zona de la ciutat. A principis dels 90 va tancar les portes i a sobre dels terrenys que ocupava es va construir l'Illa Diagonal. La sala va tornar a obrir uns anys més tard en una ubicació propera a l'original però del primer local només conserva el logotip. Tornem ara als anys 50 quan els seus propietaris van introduir a Barcelona la idea d'un multiespai lúdic a l'estil americà on poder escoltar i ballar música en directe així com poder jugar al minigolf o a les bitlles de la seva bolera.

Parlem ara del seu nom ja que "bikini" pot tenir dues connotacions. La primera té a veure amb les proves nuclears que els Estats Units feien en aquell temps a les illes Bikini. Arran d'aquest fet els creadors del biquini com a vestit de bany van posar-li el mateix el nom ja que la seva comercialització l'any 1946 seria semblant a una explosió nuclear. Tanmateix, els propietaris de la Sala Bikini van presentar el nostre local a la societat barcelonina amb la mateixa campanya publicitària, la seva inauguració seria com una explosió nuclear. La segona connotació és una suposició que nosaltres fem doncs creiem que el nom va ser una provocació i un parany on van caure les autoritats franquistes ja que el biquini o banyador de dues peces estava prohibit exhibir-lo a llocs públics. Només algunes ciutats espanyoles van aconseguir l'autorització expressa del generalíssim com és el cas de Benidorm. De fet a Barcelona no es va dissenyar el primer biquini fins a l'any 1970.

Una de les primeres festes organitzades a Bikini
Centrem-nos ara en l'entrepà que a Catalunya i Andorra es diu "bikini" però que a la resta de l'estat es diu "mixto". La raó la trobem un altre cop en els propietaris del local i les seves ganes d'innovar. En aquella època en alguns restaurants de Paris oferien un entrepà calent fet amb pa de motllo, pernil dolç i formatge emmental a la planxa i gratinat amb beixamel. El seu nom era "croque-monsieur". Al nostre local el feien igual però sense beixamel i es deia "l'entrepà de la casa". Va tenir tant d'èxit que els barcelonins el demanaven així :"aquell entrepà com el que fan al Bikini". De tant repetir-ho, al final dient "bikini" qualsevol cambrer ja entenia el que volia el client. Ja tenim un entrepà lligat a la història de Barcelona.


El segon producte que recollim avui és el Cacaolat. El seu origen està vinculat a una família emprenedora, els Viader, propietaris d'una granja de vaques a Cardedeu.

Granja Viader al carrer Xuclà
Marc Viader va començar la nissaga quan va marxar a treballar a una lleteria de Barcelona situada al carrer Xuclà (darrere l'església de Betlem a les Rambles). El seu tarannà inquiet i innovador va portar-lo fins a la Fira Internacional de Budapest on va tenir coneixement d'una beguda feta amb llet i cacau. Així com va arribar a Barcelona va patentar aquella beguda, un cop fets els corresponents assajos a l'obrador de la granja. Aquest fet va ocórrer l'any 1931 i durant molt de temps  la família va mantenir el secret de la fórmula d'aquella beguda que res tenia a veure amb la típica xocolata desfeta que se servia a granges de l'altra banda de les Rambles, al carrer Petritxol. 

Marc Viader ja s'havia convertit en propietari de la lleteria del carrer Xuclà i amb l'objectiu de donar a conèixer el Cacaolat, va muntar un stand a la Fira de Mostres de Barcelona de l'any 1933 on regalaven la nova beguda amb gotets de paper. L'èxit de públic va ser tan gran que van haver de fer pagar 5 cèntims per got i evitar així més aglomeracions.


Stand de cacaolat a la Fira de Mostres de Barcelona

La granja Viader encara es troba al carrer Xuclà i recomanem la degustació d'un suís, especialment una tarda freda d'hivern. La resta de la història fins avui dia ja més o menys ens la sabem. Nosaltres volíem donar a conèixer una part de la història de Barcelona i els seus emprenedors.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

EL RELLOTGE QUE MARCAVA L'HORA OFICIAL A BARCELONA




Passejar per les Rambles és un plaer que s'ha de degustar poc a poc quan no hi ha turistes. És clar, això és una tasca prou difícil exceptuant les primeres hores del matí. Encara més, si treiessim els plàtans que ens acompanyen per tan magnífic passeig, la visió seria incomparable. No estem en contra ni d'uns ni d'altres, ans al contrari, pensem que són elements inseparables. Només estàvem plantejant una situació idíl·lica per tal de gaudir pausadament dels edificis que voregen aquesta antiga riera; perquè "rambla" vol dir això: antics llits de rius o torrents.

A l'arribar a l'alçada del Teatre Poliorama ens trobaríem que l'entrada del teatre forma part d'un edifici bastant curiós amb una façana d'estil eclèctic amb elements decoratius simètrics que ens pot recordar la façana del carrer Ciutat de l'Ajuntament de Barcelona. Estem parlant de la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i l'edifici es va inaugurar l'any 1894. L'arquitecte responsable de l'obra va ser Josep Domènech i Estapà i el seu nom tornarà a sortir en aquesta entrada unes línies més avall. De moment, continuem observant la façana principal. Entre d'altres coses, ens cridarà l'atenció un rètol situat sota del rellotge: HORA OFICIAL. I, efectivament, aquest rellotge va marcar el ritme de vida dels barcelonins a partir de 1891 durant més de cinquanta anys. Malgrat que el rètol continua al seu lloc informant al vianant que Barcelona té hora oficial, en realitat ja no és així però nosaltres aplaudim la decisió de no tocar-lo. Ens podríem estendre molt més en detallar la decoració de la façana però ara ens dirigim cap al centre de l'edifici per aturar-nos en dues torres que sobresurten per darrere. Només són visibles des del carrer els mesos de desembre a febrer quan els plàtans no tenen cap fulla que impedeixi la visió. 

Les dues torres són idèntiques però una és una estació meteorològica i l'altra una estació astronòmica. L'Acadèmia de les Ciències i Arts havia de tenir el seu observatori en una època en què les societats astronòmiques avançaven en el coneixement d'aquesta ciència. Tot i trobar-se a una alçada considerable, l'observatori astronòmic va quedar-se aviat obsolet arran de la implantació d'una novetat urbanística a les principals ciutats europees: l'electrificació de l'enllumenat públic. Aquest fet minvava la qualitat de les observacions nocturnes. Ràpidament l'Acadèmia va engegar un pla per a construir un nou observatori a Collserola, lluny de la contaminació lumínica. El projecte va ser possible gràcies a l'aportació econòmica feta pel marquès d'Alella, Camil Fabra i Fontanils. Així doncs, l'any 1904 es va inaugurar l'observatori Fabra que encara es troba actiu i és una icona de Barcelona.


L'arquitecte responsable va ser Josep Domènech i Estapà. Us sóna aquest nom? Correcte, el mateix que va dissenyar l'Acadèmia. El fet que Barcelona hagi estat ciutat de grans arquitectes (Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch,...) ha provocat que d'altres grans professionals restin a l'ombra (Sagnier, Falqués o el mateix Domènech i Estapà). Continuant el fil de l'Observatori Fabra, el primer director del mateix va ser un altre gran professional, Josep Comas i Solà, propietari de Vil·la Urània, residència familiar, a la Via Augusta. El senyor Comas va fer grans descobriments en matèria astronòmica i no content en disposar d'un observatori de grans dimensions, es va fer construir un al terrat de Vil·la Urània. 

Josep Comas i Solà al seu observatori de Vil·la Urània

El seu compromís perquè l'astronomia arribés a tota la població era tal, que en el seu testament donava la vil·la a l'Ajuntament de Barcelona a canvi que la gestionés com a centre d'observació popular o com a escola. Això va ocòrrer l'any 1937. Ara, després d'aquest temps i fruit de la lluita veïnal, Vil·la Urània es convertirà en un equipament municipal al servei del barri. Ho celebrem.

divendres, 12 d’octubre del 2012

UN ENDERROC INDIGNANT: L'HOSPITAL DEL NEN DÉU

HND (Hospital Nen Déu) Octubre 2012
Mentre escrivim aquesta entrada, s'està enderrocant un edifici singular que ha format part de la història de Barcelona. Estem parlant de l'antic Hospital del Nen Déu al carrer Mallorca cruïlla carrer Dos de Maig. Encara no entenem per què l'ajuntament no el va incloure dins del catàleg del Patrimoni Arquitectònic i evitar així el seu enderroc i la seva desaparició definitiva. Les raons autèntiques tampoc les sabrem mai. Al solar resultant es construirà un bloc de vivendes. Si a sobre hi afegim que aquest hospital va ser el segon a tot l'estat espanyol en aplicar tècniques homeòpates per a la cura d'infants, llavors la indignació augmenta.

Repassem l'origen d'aquesta institució especialitzada en l'hospitalització de nens pobres. El 1891 el Papa Lleó XIII va promulgar l'encíclica "Rerum novarum" on es feia patent la preocupació de l'Església per les penoses condicions laborals i higièniques dels treballadors arreu d'Europa. Recordem que en aquella època els nens a partir dels 6 anys començaven a incorporar-se al mercat laboral amb jornades duríssimes de 12 o més hores. Fins que no es va publicar la Llei Dato l'any 1900 no hi havia cap legislació que regulés el treball de les dones i els nens espanyols. Les condicions de vida eren realment severes amb grans epidèmies de malalties infeccioses que provocaven una alta mortaldat sobre tot entre els infants. Un grup de dames barcelonines preocupades per aquest assumpte i amb la col·laboració de religioses liderades per la beata María del Carmen González Ramos van fundar a Barcelona l'Hospital del Nen Déu el dia 30 de març de 1892. L'objecte era oferir assistència mèdica a infants pobres o abandonats. La primera seu es trobava al passatge Mercaders, molt a prop de l'Hospital Clínic (tot i que encara no existia). Sis anys després es va traslladar al carrer Rosselló però les dependències continuaven sent insuficients per la manca d'espai. Atès aquest inconvenient, la Junta Administradora de l'hospital decideix buscar un lloc nou on poder bastir un edifici que complís els requisits necessaris d'espai i salubritat.
Probable imatge de l'hospital al carrer Rosselló
El nou emplaçament se situaria en uns solars de Sarrià (encara no pertanyia a Barcelona). Els plànols del nou hospital van ser dissenyats pel prestigiós arquitecte Enric Sagnier, autor entre d'altres del Palau de Justícia i de la Duana de Barcelona. Quan ja semblava que el Ple municipal aprovaria el projecte final, la forta oposició per part dels veïns del solar van fer enrere la idea inicial i la Junta Administradora va haver de buscar un altre indret on construir l'hospital. El cas va arribar fins i tot a Madrid mitjançant un telegrama de data 22 de desembre de 1908 i signat per un grup de veïnes tal i com reproduïm a continuació:
Excmos. señor Presidente del Consejo de
Ministros y señor ministro de la Gobernación.
—Madrid.
Alarmadas madres de familia, vecinas de la
barriada Bonanova-Sarriá. en donde se proyecta construir Hospital Niño Dios, y en cuyos alrededores á costa de muchos sacrificios
han creado intereses para atender salud de sus
hijos, protestan de argumentos sustentan Junta y Cuerpo Facultativo del mismo, por proyectar.emplazarlo á menor distancia de nuestras viviendas de la que marca la ley, suplicamos VV. EE. no autoricen semejante atropello.
Després de tots els entrabancs que va haver de patir la Junta Administradora, l'any 1923 va obrir les portes l'Hospital Homeópata del Niño Dios al carrer Mallorca amb Dos de Maig. No obstant, durant la dictadura franquista es va prohibir l'homeopatia i de nou l'hospital va haver de fer front a problemàtiques alienes a la seva noble causa. Tanmateix, durant molts anys es va involucrar a la vida social barcelonina oferint gratuïtament el servei de menjador cada migdia. Finalment, el 2008 es va traslladar al Passeig Maragall a un edifici totalment nou i adaptat a les necessitats de la medicina moderna. Durant quatre anys l'antic hospital ha estat abandonat amb les conseqüents molèsties al veïns per la manca de manteniment i neteja. En aquests moments ja s'estan fent les tasques d'enderrocament i anivellament per tal de començar les obres del que serà nou edifici.
Treballs d'enderroc (11 d'octubre de 2012)
Valguin aquestes línies perquè no torni a succeir un fet tant indignant per la manca de sensibilitat envers d'un edifici històric i reivindicat que s'hagués pogut convertir en un equipament municipal al servei del barri i en un espai de record de la història de Barcelona.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

EL MISTERI DE LES FONTS WALLACE A BARCELONA


A Barcelona podem trobar moltes fonts d'aigua potable repartides per tota la ciutat. N'hi ha de senzilles i n'hi ha d'altres amb un gran valor ornamental i decoratiu. En aquest darrer apartat es podrien incloure les fonts Wallace. Per saber què és una "font Wallace" hauríem d'anar a veure qualsevol dels 3 exemplars que han sobreviscut el pas del temps (125 anys) a Barcelona. A la Rambla de Santa Mònica, davant del Museu de Cera, n'hi ha una. Una altra a dins de l'espai exterior de les oficines d'Aigües de Barcelona a Collblanc. I la darrera al Cinema Comedia, cruïlla de Passeig de Gràcia amb Gran Via. 

Rambla Santa Mònica
Gran Via/Pg.Gràcia
Collblanc


Amb motiu de l'Exposició Universal de 1888, Sir Richard Wallace va regalar 12 exemplars a Barcelona i van ser ubicades per tota la ciutat. No hi ha una versió oficial sobre el motiu per què han desaparegut les altres 9 fonts. Hi ha diferents versions que asseguren per exemple que hi havia una davant de l'Hotel Oriente a la Rambla dels Captutxins que va quedar malmesa per un accident amb un camió i l'ajuntament la va fondre per a posar-hi una de semblant. D'altres diuen que col·leccionistes d'art han pagat grans quantitats de diners a bandes de malfactors per a robar-les i instal·lar-les als seus jardins privats. La imaginació pot ser infinita i de versions en podríem sentir cada dia. Nosaltres creiem que la primera versió és la més fiable ja que de fonts com la de la Rambla dels Caputxins n'hi ha dues més (a Roger de Flor amb Diagonal i a Marina amb Gran Via). 

Gran Via/Marina
Rambla dels Caputxins
Roger de Flor/Diagonal

La diferència de prop entre original (esquerra) i còpia (dreta) és prou evident.

Ara anem a veure quina va ser la gènesi de les fonts Wallace i el que representen. Sir Richard Wallace era un multimilionari anglès que tenia residència a Paris a l'època de la guerra francoprussiana de 1870. Degut al setge que va patir la ciutat per l'exèrcit enemic i les penúries per la manca d'aliments i d'aigua, el senyor Wallace va prendre consciència perquè a la població no li faltés mai més aigua i va fer donació d'un gran nombre de fonts que les van nomenar Wallace en el seu honor. A Paris en queden 119 exemplars i s'han convertit en un símbol de la ciutat. Es van dissenyar 4 models diferents però el més famós és el que ens va arribar a Barcelona (nomenada "model gran"). El senyor Wallace va fer donació també a d'altres ciutats del món i en podem trobar a llocs tant distants com Nova Orleans, Rio de Janeiro o Amman.

Tornant al misteri de Barcelona, si anem al web de l'Ajuntament de Barcelona i busquem font Wallace trobarem una petita referència al seu origen així com fotos de la del Museu de Cera. Ara bé, si cliquem sobre "veure localització" s'obrirà un plànol de la ciutat indicant la situació exacta de la que es troba al Museu de Cera i d'una altra que es troba a l'entrada del Parc de la Ciutadella a tocar l'Estació de França. En realitat no és aquesta una font Wallace, tot i que s'hi assembla molt. Es tracta d'una font que en un principi es trobava dins del Parc de la Ciutadella i amb el temps l'han traslladat a fora. Aquest mateix model està present a uns jardins públics de Poitiers (França) i també a la Praça de Dom Pedro IV de Lisboa.

Font davant la Ciutadella
Fonte dos Anjinhos, Lisboa
Font davant la Ciutadella (detall)

Sentint comentaris sobre la ubicació de les fonts, hi ha gent que diu que en tal i tal lloc n'hi havia una fa temps però de sobte va desaparèixer per tornar a aparèixer en un altre lloc diferent. El misteri continua i esperem que la raó de les desaparicions sigui perquè s'està fent una completa restauració i Barcelona pugui gaudir per sempre més dels 12 exemplars de fonts Wallace.
Qualsevol aportació a aquesta entrada és benvinguda. Més endavant farem una altra entrada que parli amb més detall de les característiques, disseny i localitzacions.