dimecres, 26 de setembre del 2012

EL CINC D'OROS O LA PLAÇA DEL LLAPIS


Sempre havia sentit curiositat en saber la raó per què la Plaça Joan Carles I (cruïlla Passeig de Gràcia amb Diagonal) era coneguda per diversos noms que no eren el real. De fet, suposo que poca gent l'anomena segons el nomenclàtor actual. Per saber-ne les raons, anem a tirar el temps enrere, de forma inversa. Comencem per l'actualitat i ens trobem que el nom Plaça de Joan Carles I es va aprovar el dia 27/02/1981, pocs dies després del fracassat cop d'estat. Degut a la ferma posició del monarca durant el cop, hi va haver una onada de popularitat cap a la seva persona en forma d'inauguracions d'espais públics amb el seu nom. Sant Adrià del Besòs li va dedicar el pont de la N-II dues setmanes més tard. 

No cal ser gaire observador per saber el motiu per què li diuen la plaça del llapis. A Barcelona no en trobarem gaires d'obeliscs, així doncs, no sorprèn que popularment sigui coneguda d'aquesta manera. L'obelisc situat al bell mig de la plaça forma part del conjunt monumental dedicat a Francesc Pi i Margall inaugurat l'any 1936. 

L'estàtua que el coronava va ser retirada després de la Guerra Civil i a canvi li van afegir una altra a la base de l'obelisc i al·legòrica a la victòria. Per això, durant el franquisme aquesta plaça era anomenada Plaça de la Victòria. 

I ara anem a buscar l'origen del nom Cinc d'Oros. El dia 29/06/1909 l'Ajuntament de Barcelona va instal·lar en aquesta plaça sis fanals modernistes que encerclaven una gran circumferència  per a vianants. La base dels fanals també era rodona. 

A vista d'ocell, ens donaria la impressió com si veiéssim un gran cercle envoltat per sis de més petits. És a dir, una figura semblant a la carta de la baralla espanyola "el cinc d'oros". Tenint en compte que en aquella època la baralla de cartes era un objecte molt comú a la vida quotidiana, tampoc sorprèn que aquesta plaça fos coneguda per un nom tant popular.

Com a anècdota, cal comentar que alhora i durant un curt temps també va ser coneguda com a Plaça del Lloro en clara referència a l'àliga franquista situada dalt de l'obelisc i retirada per les autoritats degut al to humorístic utilitzat pels ciutadans barcelonins.

En aquests moments (setembre de 2012) s'està considerant la possibilitat de canviar el nom de la plaça pel de Cinc d'Oros. El Ple Municipal ha de ratificar l'acord pres pel Districte de Gràcia. Des d'aquest bloc, encoratgem les institucions a donar suport a iniciatives populars d'aquest tipus.

Incorporem a aquesta entrada un comentari fet per Albert:
Aquesta teoria sobre l'origen del nom popular Cinc d'Oros està molt extesa però és un error. No heu pensat que haurien de ser quatre fanals i no sis? Aquest nom és anterior a la construcció dels fanals i es referia a les cinc voreres circulars que hi havia a la cruïlla i servien per facilitar el pas dels vianants entre les voreres peatonals de la Diagonal i les del passeig de Gràcia. Hi havia quatre voreres circulars, una davant de cada cap d'avinguda i una de més gran al centre, on ara hi ha el monument. La denominació popular es referia inequívocament a la comparació amb els oros de la baralla de cartes. Això dit pel meu avi, que va veure construir els fanals i explicava que ja abans en deien Cinc d'Oros. 

Gràcies Albert per la teva aportació, salutacions. Passió per Barcelona

diumenge, 16 de setembre del 2012

LA QUINTA FORCA


Sortint en cotxe de Barcelona per la Meridiana, just abans d'arribar a l'últim semàfor, si ens fixem a la banda dreta, veurem una creu de terme enmig d'una petita esplanada verda envoltada de pins i palmeres. Aquesta creu simbolitza el lloc on suposadament es trobava la quinta forca. I què vol dir "la quinta forca"?  A l'Edat Mitjana, Barcelona com la majoria de poblacions importants, tenia jurisdicció pròpia, per tant les malifetes que succeïen dins del terme municipal eren ajusticiades segons les normes pròpies i la dita "qui la fa, la paga" s'aplicava sense contemplacions. La forca era la pena màxima pels criminals, i de forques a Barcelona n'hi havia cinc. La que es trobava més lluny del centre era la cinquena i era situada al camí del Vallès, al Turó de Finestrelles. Avui dia, el recorregut des de la Plaça Sant Jaume fins al Nus de la Trinitat es pot fer en poc temps si ens desplacem en cotxe o moto. Ara bé, a l'Edat Mitjana aquest recorregut i amb els mitjans de l'època era una tasca feixuga. Per aquest motiu, quan parlem d'un lloc llunyà, diem l'expressió "està a la quinta forca". Ja sabem la relació que hi ha entre Barcelona i la quinta forca.
Fa un temps s'ha modificat l'emplaçament de la creu de terme degut a la construcció d'unes vivendes i del calaix de la nova sortida direcció C-17 paral·lela a la Meridiana i s'ha traslladat 50 metres.

Antic emplaçament any 2009
Antic emplaçament. Setembre 2012

dimarts, 11 de setembre del 2012

PLAÇA DE LA GARDUNYA O UN LLIBRE OBERT SOBRE LA HISTÒRIA DE BARCELONA

El lloc conegut com a Plaça de la Gardunya potser no el situem sobre el plànol però si diem que és la plaça darrere del Mercat de la Boqueria llavors sí que la ubicarem. Es tracta d'un espai obert que aporta una mica d'aire a la sensació claustrofòbica que provoquen els estrets carrers del Raval. La seva situació estratègica a prop del mercat fa que el seu ús estigui subordinat a la intensa activitat que s'hi desenvolupa.

En el moment d'escriure aquesta entrada, la plaça es troba immersa en un procés de remodelació que inclou la construcció d'un nou parking subterrani que millorarà l'aprovisonament de mercaderies de la Boqueria. Tanmateix l'escola Massana té previst construir aquí la seva seu i alhora hi ha previst construir-hi habitatges de protecció oficial. El fet d'haver titolat aquesta entrada com a llibre d'història de Barcelona és degut a que s'han trobat emprentes dels primers pobladors del Pla de Barcelona, passant per restes medievals i arribant a l'actualitat i el seu futur lligat al Mercat de la Boqueria.
Però comencem per l'origen etimològic del seu nom. Segons el nomenclàtor de l'Ajuntament de Barcelona, la descripció de Plaça de la Gardunya és Pati de la presó i de la part més cridanera i tèrbola del mercat de la Boqueria, en diuen també "la Gardunya".
Ens agradaria afegir un matís a l'expressió "pati de la presó" ja que creiem que el pati es refereix a un dels que hi havia a l'antiga Presó d'Amàlia o Presó Vella que estava situada al carrer Reina Amàlia, a tocar de la Ronda Sant Pau, és a dir, no hi ha cap connexió física entre ambdós indrets. Aquesta presó estava tant superpoblada que els presoners havien de viure literalment als patis de la presó tal com mostra aquesta fotografia.


A sobre de la porta de la paret es pot observar "ENTRADA DORMITORIO". Els patis més famosos eren el de la Gardunya i el dels Micos. Les condicions de vida eren duríssimes i fins i tot no hi havia distincions entre adults i nens. Al centre de la foto podem veure un nen mirant la càmara mentre el fotografiaven.

Fet aquest incís, gardunya vol dir en sentit figurat "mala gent, persones que actuen per mitjà de la traïdoria o l'engany". En aquest espai es situaven les venedores de fruites i hortalisses, més conegudes com a marmanyeres, així com venedors de poca importància. Ens podem imaginar el xivarri que hi hauria els dies de mercat.
Ara tornem a fer volar la imaginació i ens situem 6.000 anys enrere en aquest mateix lloc. Ens trobem enmig d'un bosc riberenc, envoltats d'alzines i roures. Podem sentir la remor de l'aigua provinent dels torrents propers. El cant dels ocells es trenca sobtadament per un lament continu i apesarat. Apartem les branques que ens impedeixen contemplar l'escena que transcórre en una claror del bosc.
Una família està inhumant un membre difunt. Es tracta d'una dona adulta i l'estan dipositant en posició fetal dins d'una rasa que han fet a dos metres de profunditat juntament amb una urna funerària plena de fruita i viandes. El seu aixovar es composa d'una polsera de variscita i un collaret d'esteatita amb un penjoll d'ullal de senglar. El seu marit li estreny la mà per última vegada abans de dipositar-li a sobre tota la terra extreta moments abans. A continuació, la família es dirigirà cap al seu assentament que es troba muntanya amunt des d'on poden visualitzar tot el Pla de Barcelona amb el mar de fons. Acabem de ser testimonis d'un ritual de l'anomenada "cultura dels sepulcres de fossa" característic del Neolític.

Casualment a l'abril de 2011 l'equip tècnic encarregat de les obres de la plaça de la Gardunya va trobar les restes de la protagonista de la nostra història. 

Moment del descobriment del sepulcre
Restes de la nostra protagonista
De fet, no només han trobat aquestes restes, també n'hi han aparegut d'altres que aquest cop sí estaven documentades. Es tracta dels fonaments del monestir de Santa Maria de Jerusalem i que ja eren parcialment visibles des d'abans de la remodelació de la plaça. 



Seguint el fil del monestir, ara ens trobem a la Barcelona del segle XIII. El rei Jaume I governa amb fermesa la poderosa i extensa corona catalanoaragonesa. La ciutat comtal ha crescut tant que la població ha d'establir-se extramurs. Tanmateix, les ordes monacals construeixen les seves cases centrals a la capital del regne, especialment al Raval que no s'inclourà dins la muralla fins al segle XIV. El convent de Sant Josep es va establir al solar que ocupa actualment el Mercat de la Boqueria. Ja tenim una altra dada que ens informa perquè també és conegut com a mercat de Sant Josep. Tot just al darrere, on 5.500 anys abans havíem assistit a l'enterrament neolític i al lloc on abans hi havia la casa d'en Porta, s'hi va establir el monestir de Santa Maria de Jerusalem fundat per Rafaela Pagès de retorn d'un peregrinatge a Terra Santa.
Planta Monestir Santa Maria de Jerusalem
Planta superposada a un plànol actual

Avancem ara fins al 25 de juliol de 1835. Espanya es troba immersa en la primera Guerra Carlina i Catalunya es posiciona majoritàriament al bàndol liberal. La situació esdevenia cada dia més radical i les classes populars acusaven als monjos de donar suport als carlins. A Barcelona va tenir lloc un dels episodis més violents quan escamots de gent exaltada o coneguts com bullangues van cremar sis convents entre els quals hi era el de Sant Josep. El solar resultant d'aquest fet va afavorir perquè l'Ajuntament de Barcelona i el Govern permetessin l'establiment del Mercat de la Boqueria. No obstant, el monestir de Santa Maria de Jerusalem es va salvar ja que l'atac es va dirigir contra cenobis de monjos i no pas de monjes. Ara sí, trenta anys més tard,  l'any 1868 va ser assaltat i enderrocat parcialment. El motiu es desconeix. Si algú ho sap, agraïríem que ens ho faci saber per tal d'incloure'l en aquesta entrada. Finalment, el solar va quedar a expenses de la Boqueria quan es va traslladar pedra per pedra gairebé tot el claustre per a tornar-lo a bastir al col·legi de Sant Miquel al carrer Rosselló amb Muntaner. Això va passar al 1888.
Claustre de Santa Maria de Jerusalem al Col·legi Sant Miquel

A partir de llavors la plaça de la Gardunya va acollir la venda a l'engròs de fruites i verdures fins al 1927, moment en què es va centralitzar al mercat del Born. La funció d'aprovisionament de mercaderies de la plaça de la Gardunya no va fer-se realitat l'any 1967 quan es va construir el pàrking subterrani i es va habilitar un espai en superfície de càrrega i descàrrega. Un episodi curiós es va produir entre els anys 60 i 90 quan gent analfabeta acudia a la plaça de la Gardunya perquè els escrivents que hi eren establerts en petites casetes redactessin les cartes que volien enviar als seus familiars.

El projecte final de remodelació encara porta un ritme lent degut a que s'estan fent cates arqueològiques a les restes del convent de Santa Maria de Jerusalem. Esperem que les obres resultants siguin dignes de la història singular d'aquest indret tant valuós.

Cates arqueològiques i enderrocament parking. Juliol de 2012
Imatge virtual de la futura Plaça de la Gardunya

dissabte, 1 de setembre del 2012

SEU DEL DISTRICTE DE NOU BARRIS

A vegades la casualitat et pot portar a descobrir llocs que podrien passar totalment desapercebuts durant tota una vida. A Barcelona, com a tot arreu, cada pedra té la seva història i només cal documentar-se un xic per a obtenir el plaer de conèixer una mica més sobre la nostra ciutat i el seu passat.
Això ens va passar mentre passejàvem pel Passeig Valldaura a l'alçada del Mercat de la Guineueta i creuàvem un carrer adjacent. Si mirem a l'esquerra conforme pugem cap a la Plaça Karl Marx, veurem un edifici restaurat que crida l'atenció per les seves mides. A primera vista hom pot pensar que es tracta d'una antiga fàbrica. La primera sorpresa que tindrem serà quan ens apropem i veiem les restes d'una església abandonada d'estil neorromànic. En aquell moment ens trobarem darrere de l'edifici que ens ha cridat l'atenció. Si li donem la volta pel costat per a situar-nos davant, tindrem una visió espectacular que ens farà sentir minúsculs enfront del que al seu moment va ser el segon edifici més gran de Barcelona.
Actualment només conserva menys de la quarta part de l'edifici original. Es tracta de l'antic Institut Mental de la Santa Creu i de Sant Pau fundat l'any 1915 pel doctor Pi i Molist. En aquell moment era un edifici aïllat i molt allunyat del centre de Barcelona. La sobresaturació de les dependències situades al carrer Hospital i la necessitat de trobar un lloc adient van ser el motiu perquè el doctor Pi i Molist, tot i la manca d'ajut institucional, portés a bon terme el seu projecte. Les dimensions eren descomunals: 600 metres de llargària per 250 d'amplada i amb capacitat per a 700 pacients. Les instal·lacions es van utilitzar fins al 1987 moment en què van desallotjar als darrers pacients. L'onada migratòria dels anys 60 i 70 a Barcelona van fer que aquells boscos i camps que envoltaven el Mental es convertissin en edificis sense cap planificació urbanística típics de l'època especulativa. Avui dia és la seu del Districte de Nou Barris i dels dotze pavellons originals només en podem gaudir de dos i de la capella que està abandonada. Aprofitem des d'aquesta tribuna per a demanar a les autoritats competents que es rehabiliti i evitar així que el nostre patrimoni desaparegui per manca d'interès governamental i eclesiàstic.